CATHERINE LORTON: RECERCA CONSTANT

Fins al primers de desembre, la galeria GAL-ART – ronda O’Donnell, 89 – (http://galeriadearteantiguedadesycolec.blogspot.com/)exposa l’obra més recent de Catherine Lorton: Nous Camins.

Una mostra, en formats que van del 14 x 9 al 70 x 50 cm., on el cos humà, (Figures I – V, les seves formes i la seva flexibilitat, dona joc a un ventall de possibilitats, limitat en quant a temàtica, però si variat en quant a tècnica – mixta s/tela – domini de linies, dibuix, dinamisme i paleta de colors simple i acurada.

Una exposició digna i de qualitat, dins els marges de l’austeritat, però que permet a Catherine Lorton mostrar la versatilitat dels seus coneixements i de la seva experiència dins el món de l’art, excel·lentment ben presentada; la col·locació dels quadres és atractiva i ben estructurada

L’exposició es complementa amb una obra molt més densa i rica de contingut, que si bé recorda a Barceló – les referències i influències sempre donen joc a diversitat temàtica i de plantejament – Lorton defineix amb un estil personal, excel·lent trebal cromàtic i de materials (Marina o Formes en Groc).

Una mostra plena de creativitat, tot i el seu laconisme argumental, que no deixa de sorprendre als qui seguim l’obra de Lorton, que fa un any va demostrar elegància, exquisidesa, minuciositat i precisió en Passió pel dibuix - Col·legi d'Aparelladors, on la seva obra atreia tant per la dificultat tècnica, com per l'excel·lent desenvolupament, i que ara ens ofereix una etapa més de la seva evolució, amb la figuració humana com a protagonista i el singular univers que l’envolta.

HABEMUS: NAU GAUDÍ-COLECCIÓ BASSAT

«Annuntio vobis gaudium magnum Habemus...» («Us anuncio una gran alegria, tenim...) No, benvolguts lectors, no tenim nou Papa, però aquest formulisme, utilitzat en la proclamació dels nous bisbes de Roma, em sembla perfectament adient, (això sí amb permís del Vaticà, ) per informar que finalment, desprès de diversos retards, la Col·lecció Bassat d’Art Contemporani de Catalunya té ja una úbicació temporal però ben arrelada: la Nau Gaudí.

I evidentment, tant “gaudium magnum esdeveniment”, calia anunciar-lo amb la pompa i circumstància (no es tracte de la composició d’Edgar Elgar) que la inversió i la voluntat precisen, tot i que bona part dels 120.000 habitants de la capital de la comarca del Maresme, en prou feines se’n varen assebentar. Ja en va tenir cura l’IMAC de no fer-ho; no hi ha calers, però imaginació i ganes tampoc.

Així que el passat dijous, 11 de novembre, Sant Martí – tothom sap quina es la tradició per aquesta data – el més lluït i granat de la política mataronina, MOLTS ARTISTES, GALERISTES I CRITICS de Barcelona, i presència de personalitats relacionades amb les arts, entitats, etc.etc., total, si fa o no fa 500 persones, i per descomptat, plumifers i fotogràfs per doquie, es varen donar cita, a l’antiga nau del magatzem de peces de la desapareguda fàbrica de Ca l’Ametller o Ca l’Asensio, com també era conegut, per gaudir tant de l’arquitectura d’en Gaudí, com d’un primer i variat tast de la col·lecció Bassat.

Naturalment, primerissimes autoritats, de nom que no de formes, varen ser convidades i els discursos no varen faltar i foren de rigor, of course, un tant polititzats, alguns, expressants davant un auditori que el que menys volia era sentir els parlaments, però que estoica i educadament va aguantar.

Atenció al “poker d’asos”: l’alcalde Baron, el conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya Hn. Joan Manuel Tresserres, un altre Honorable, el president del Parlament català, Ernest Benach, el Delegat del Govern central, Joan Rangel, i per descomptat, el donant de la col·lecció, Lluís Bassat. La cap de redacció del Capgros, Judith Vives va actual com a “mestre de cerimònies”, per anar cedint la paraula.

I sort que la temperatura era agradable – ja se sap, l’estiuiet de Sant Martí –tots a fora, de peu dret com si assistissim més a un miting que a una inauguració.

Per tant, estimats i desconeguts lectors, prepareu-vos, que varen ser cinc els que varen parlar, i aquesta Cronista accidental va pendre nota degudament, amb algun despiste, tot s’ha de dir.

I - PARLA L’ALCALDE J.A BARÓN

I que va dir l’alcalde?. Que si era un dia important, que anem fent a poc a poc, que “si tenim objectius definits” i que “no tot es fruit de la planificació, i que cal aprofitar les oportunitats”

I com si Ca l’Assensio o Ca l’Ametller no haguessin existit mai, Baron, fent bon us de la memòria històrica per quan li convé, va parlar de la Nau Gaudí, construida al 1878, segons li va demanar la Cooperativa Obrero Mataronense: “Habia de ser un complex industrial de primer ordre. Primer es va construir la nau, i on Gaudí va experimentar amb els arcs parabòlics. Una peça excepcional que la ciutat recupera” (que tenieu obligació de recuperar, que es patrimoni històric-artístic). I desprès, dades tècniques, que si l’arquitecte va ser en Miquel Brullet, etc., i atenció no s’ho perdin: “Espai per instal·lar temporalment la col·lecció Bassat; un magnífic espai per una magnífica col·lecció” . (Però si no arriba a ser per aquest fet, haguessiu continuat amb el telecentre, que no servia per res. Des del PP i CiU s’us va dir que seria un perfecte àmbit expositiu, i Vos , alcalde & Cia: NI P.... CAS!!! I ara ens veniu a dir: “un magnífic espai per una magnífica col·lecció”. Rectificar és de savis, però mira que us costa, ehhhhh!!!!)

I com que duia la lliço molt ben apresa, i començava la campanya electoral per les autonòmiques, i cal fer pre-campanya per les municipals – com si tots els presents l’anessim a votar – l’acalde Baron va explicar que hi haurien 3 exposicions més. (És de desitjar que Vos no les inaugureu, però que sigueu un magnífic cap de “la leal oposición”, per veure el conjunt del fons).

“No és un projecte en clau local, sinó en clau nacional. Apostem per la Catalunya en xarxa, model de distribució territorial únic al món” (Catalunya es petita, mestre, cal pensar en CLAU ESTATAL i INTERNACIONAL. O és que la col·lecció Bassat no pot tenir la mateixa categoria que un Thyssen o un Prado?. Em sembla que no, perquè els cartells anunciadors feien pena, i ni bandelores als carrers. La crisi, ja se sap).

Ja queda poc, amables lectors. Amb els agraïments de rigor, a la Fundació Carme i Lluís Bassat – no ens deixem a l’esposa – a la directora Núria Poch, al consistori mataroní pel seu suport, al govern d’Espanya, per les aportacions del fons ZP, a les empreses participants – que les va dir, però que no m’en recordo – i insistint novament en l’entrada en Xarxa d’aquesta col·lecció i que “estem oberts, molt oberts i de bon grat, hem de felicitar-nos tots plegats”. (Si, ara esteu oberts, desprès de que heu ensorrat la ciutat).

II-PARLA LLUÍS BASSAT

Doncs com a bon publicista, el títular de la colecció, tot saludant a les autoritats i als amics, va recordar com va començar la seva etapa dins la publicitat, l’any 1966, havent promocionat productes de tota mena, inclosos candidats polítics, tasca que ha portat a terme fins el passat 2009.

I amb totalògca, va fer “publicitat” de la importància de l’art contemporani català, reconegut als EE.UU, Itàlia, França i Xina.

A nivell museístic, Bassat no se’n va estar de fer esment de: “tenim un MNAC, un MACBA, un Picasso i un Tàpias, però a excepció d’aquests artistes, i d’altres com Subirachs, Ràfols Casamada o Guinovat, la resta no té cap sala o museu. No podem anar en lloc per estudiar-los (...) tenim un producte inigualable d’aquest país, a les mans per difondre: l’art contemporani. Si un director d’un museu de Nova York, Paris, etc., ve a visitar-lo, tindrà base per expandir l’art contemporani català”. (Lluís Bassat va parlar del que es tenia que parlar, i ojalà Mataró comptés algun dia amb la visita de persones d’aquesta categoria. Significaria una obertura de fronteres).

III - PARLA EL MOLT HONORABLE CONSELLER DE CULTURA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, SR. JOAN MANUEL TRESSERRES

Molt de títol per res. Ja va començar dient “es possible no ser redundant” – ja ho sabem, home – i amb un discurs polític, bastant llarg – i encara ens quedava el d’en Benach (que també és honorable), va fer referència a lo positiu que li semblava una capital cultural en xarxa, tot i que “Barcelona és una capital indiscutida i indiscutible”. Tot destacant les singularitats dels catalans, i de la cohesió que al llarg del temps hi ha hagut, va exclamar-se amargament dels impediments del govern central en referència a fundacions privades, obtenció d’herències a favor d’entitats publiques catalanes, etc. I que no falti, la reivindicació política de torn “El nostre país té mancances fruit d’una història torturada. També tenim fortaleses, com ara una cultura potent en tots els àmbits...”

Va alabar “la política intel·ligent per part de l’Ajuntament” (es nota que aquest home no viu a Mataró), i novament exclamació sobre els pressupostos i els pocs mitjans. I unes quantes frases més, totes al voltant del mateix. Total, molt de conseller de cultura, però aquesta no la vàrem sentir en lloc. Per bé de l’amable lector, liquido la paradeta del Tresserres, i pasem al Rangel.

IV - PARLA EL DELEGAT DEL GOVERN CENTRAL A CATALUNYA,
Sr. JOAN RANGEL

El més institucional dels discursos, i no gaire llarg. “Res és fruit de la casualitat. Estem davant d’un projecte a desenvolupar. Cal buscar oportunitats de generar nous projectes econòmics”.

Tot recordant com fa uns anys, com alcalde de Caldes d’Estrac inaugurava la Fundació Palau, amb la perspectiva d’impulsar l’activitat econòmica i cultural, va acabar el seu discurs amb el desig d’impulsar “la generació de sinergies amb el que estem inaugurant”, sense obviar la col·laboració del govern espanyol, i amb referències a la Unesco i el concepte d’aquest estament internacional respecte a la Cultura.

V - PARLA EL MOLT HONORABLE PRESIDENT DEL PARLAMENT DE CATALUNYA, SR. ERNEST BENACH

I tots plegats una mica tips de tanta paraula, i sense copeo a la vista – ni tan sols una trista ampolla de vi gasificat - encara ens quedava “el millor”. Un parlament llarg i dens, excessivament politizat. Va començar parlant de 3 conceptes; el primer Gaudí i l’art contemporani. “Diumenge va passar algo molt important: Catalunya era al món gràcies a la Sagrada Família” (No funcionari de tres al cuarto, NOOOOOO. Barcelona va ser important perquè el papa Benet XVI va consegrar la Sagrada Família d’Antoni Gaudí com a basílica menor!!!!!).

I el discurs va continuar, doncs encara quedaven dos conceptes més: “Som una nació sense estat i amb febleses culturals (...) s’ens coneix pel Barça, per en Ferran Adrià, per la Carme Ruscalleda i per Gaudí, però s’ens ha de conèixer més (...) L’art contemporani és un dels principals elements que té Catalunya al món. Hem de ser conscients i capaços de demostrar-ho, i cal valorar a Gaudí i l’art contemporani” (Òndia, que bé que queda això!!)

La segona passió del president del parlament és Catalunya (només faltaria que no ho fos, doncs li omple la butxaca anualment amb més de 125.000 €) “Catalunya té una gran capital. Però també té una de les coses que artícula la nació. Hi ha moltes ciutats a Catalunya que cumpleixen el nivell de nervi com Mataró (...) No som conscients del que fem bé (...) Som una nació sense estat i convé explicar les coses que fem bé”.

El tercer concepte ja no el recordo. El cas és que Benach va acabar el seu discurs glosant la tasca emprenadora dels catalans, i convidant a valorar el patrimoni d’èxit, emprenedor i empresari, i la Catalunya d’èxit que s’expressa amb persones com Lluis Bassat: “la passió per la gent que articula país”. (I amb aquesta frase final, va ser l’únic que realment va tenir paraules d’elogi per la persona i la tasca del donat de la col·lecció Bassat, i el mèrit que representa).

LA COL·LECCIÓ BASSAT - ART CONTEMPORANI DE CATAUNYA

És evident que, a qui tan se li enfotia els discursos com el primer que havia trobat aquell dia, podia gaudir perfectament no tan sols d’una magnífica restauració i adequació de la Nau Gaudí, sinó d’una triada i ben col·locada primera mostra de la col·lecció, amb l’excel·lent encert de posar a l’abast del públic, obra d’una primera època de molts artistes, que abraça del 1947 al 1969, força entenedora i captivadora.

Frapen al visitant Les passions de Joan Brotat, de l’any 1954: El dolor, la ira, la còlera, la gelosia, l’enveja, l’avarícia, etc, realitzades en guaix s/paper i en format 24 x 30, recorden els retaules de pintura religiosa del romànic i del gòtic, mitjançat figures d’aparent ingenuïtat, però amb mirades i gestos on la ironia marca la pauta, fregant fins i tot lo grotesc, amb una base cromàtica plena de misticisme.

Josep Guinovart, sense cap mena de dubte és l’estrella de la mostra. L’amistat personal que Lluís Bassat mantenia amb l’artista, ha donat com a fruit que dins la primera exhibició de la col·lecció, l’espectador pugui contemplar quasi una petita retrospectiva de l’obra de Guinovart, que si bé anys anys 50, la influència de Picasso era ben palesa (Cursa de Braus – Guaix s/tela de cotó o Sèries Dones, 1955, oli s/cartró), a finals dels anys 60, l’informalisme i l’abstracció ja formaven part intrínseca del seny i la rauxa de pintor barceloní, amb la utilització d’elements tridimensionals, quasi de forma constant en totes les seves obres (Collage cap a fora, 1965 o Collage del paper doblegat – 1967 – tècnica mixta s/ tela).

No podia faltar un altre dels grans amics de Bassat, i artista recentment traspassat, Albert Ràfols Casamada, que novament contrasta amb la seva esposa, Maria Girona. L’estudi del pintor, La diana o Blau i blanc (tensió) –1965, 1967 i 1968 –oli s/tela) on el denominador comú és una geometria latent i impactant, una paleta de colors dura i incisiva i amb un missatge on la recerca de formes i continguts convidava constantment a la renovació.

Maria Girona, amb una obra més apaivagada i serena, plena de lluminositat i de colors càlids, contrasta i alhora estranyament equilibra l’obra de Ràfols: Sense títol, 1956 – oli s/tela ).

Joan Ponç és nom pròpi dins la mostra. Una personalitat angoixada, perfectament reflectida en una obra on el subconscient és el protagonista. Si bé la sèrie Caps clàssics (1960-1961 – tinta, pigment sec i a l’aigua s/paper), mostra cert equilibri però amb indicis de capbussar-se a l’ocult, la sèrie Figurins pel Ballet Don Juan d’Antonio Gades (1965 – tinta, llapis de colors i acrílics s/cartolina), on destaca el detallisme en extrem, ja denoten una irresistible atracció per lo morbós i fantasmagòric.

Evidentment, les referències al Dau al Set son inqüestionables, doncs la col·lecció Bassat d’Art Contemporani de Catalunya, n’és un reflex i una expansió del mateix: Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats i Modest Cuixart.

Si troben també un Joan Miró, amb un dibuix a la cera s/paper: Dedicat a Lluís de Sicart-1968, Picasso, amb dos dibuixos, un a la cera i l’altre s/paper i el seu Mosquetaire assis, del 1967, oli /tela.

L’escultura hi és present, a través de l’obra de Josep Maria Subirachs, on també destaquen les formes geomètriques, perfectament modelades, no exemptes de clares referències al erotisme (Horizontal-Vertical, 1963 - fusta policromada i pedra). Antoni Clavé amb Guerrier au buclier – 1960 o Le Pichet (1963) ambdues realitzades amb bronze, que recorden molt a les petites estàtues mil·lenàries de tradició mediterrània.

La passejada per la Nau Guadí permet contemplar l’exclussiu món abarrotat i complex de Joan Vilacasas, el mestre del constructivisme, Joaquín Torres García, el “naif” un tant expressionista de Josep Ma. de Sucre o l’informalisme d’August Puig, entre d’altres.

Si més no, però, hi ha dos noms que han traspassat fronteres: Eduard Arranz Bravo i Hernández Pijoan. D’Arranz Bravo es mostra una obra, on a través d’una paleta de colors vibrant i brillant, un expressiu domini de formes i una pinzellada marcada i vehement, el missatge és absolutament aclaparador: la solitud, l’angoixa, el tancament... les diferents pors que de manera constant envolten l’ésser humà (Dia de pluja – 1967, Llar de foc, 1969 i Paseo (Segovia noche) 1969 –tots oli s/tela.

Hernández Pijoan, al igual que Guinovart, també es va veure seduit per les influències picassianes (Descans, 1955 oli s/tela), es mostra absolutament impactant, dur, incisiu i punyent, i quasi implacable amb la seva Pintura 1962 – pasta i oli s/tela), però canvi molt més subtil, misteriós i sinuós amb Forma ocre s/fons marró (1965 – oli s/tela).

Una primera mostra del Fons Bassat, on l’equilibri i la diversitat van perfectament conjuntats.

DON PASQUALE DE Gaetano Donizetti: NOVAMENT ÒPERA A MATARÓ

Per segona vegada aquest any, el Foment Mataroní va incloure dins el VI Cicle de Sarsuela una òpera, aquest cop representada: Don Pasquale de Donizetti.

Amb un teatre Monumental amb una platea quasi plena – fet absolutament significatiu, doncs vol dir que l’òpera és molt benvinguda – l’auditori, majoritàriament sexagenari, va gaudir intensament d’una representació d’esforç demostrat, però amb mancança d’algunes carències.

Va ser aquesta l’òpera més madura escrita per Donizetti, tot i la malaltia que l’afectava. Una festa per a les veus, rica en matisos i ocurrències i de melodia encisadora.

Treball encomiable el de Xavier Fernández (baix) i Alberto Cazes (baríton), en els rols de D. Pasquale i el Dr. Malatesta respectivament. Si bé es podria considerar que l’actuació va ser un tant exagerada, cal recordar que s’estava davant d’una òpera bufa en tres actes, inspirada en la Comedie dell Arte, on Don Pasquale es compara a Pantalone, l’enamorat Ernesto al Pierrot, i el Dr. Malatesta l’espabilat a Scapino, mentre que Norina representa a Colombina.

A nivell vocal, les tessitures varen ser nítides, ben modulades i homogènies, amb tints tenorils, i veritablement varen salvar la representació, doncs ni Carlos Cremades (tenor) ni Alícia Ferrer (sopano) varen estar a la mateixa alçada. Cremades va exhibir una veu fosca, sense calidesa, molt estàtic en la seva actuació, fins al punt que l’ària del tercer acte on espera trobar-se amb Norina va quedar totalment apagada i mancada de tota emoció, amb un desenvolupament escènic absent i d’escàs moviment. Per la seva banda, Alícia Ferrer es va mostrar un timbre poc fresc, amb certes estridències i sense elegància.

L’orquestra, molt més correcte que en l’anterior representació operística – La Traviata – afogava en masses moments als cantants, las dissonàncies no van ser tan extremes, però es varen deixar notar i la direcció orquestral d’Anibal Gil excessivament relaxada.

Vestuari i ambientació pèssims. S’entén que els mitjans econòmics són pocs, però la barreja d’estils en el vestuari va ser una autèntica astracanada de mal gust, i l’escenografia quasi inexistent. El Monumental no és el Liceu, i no es pot imitar als muntatges agosarats i avantguardistes del coliseu barceloní.

Tot i això, cal valorar positivament l’esforç encomiable del Foment Mataroní i del seu vice-president Antoni Vilà. Gran cosa és que Mataró pugui tenir representacions operístiques – via concert o limitada sense cors – i que els afeccionats a la sarsuela s’engresquin a assistir a aquestes funcions de bel canto, que es d’esperar vagin en augment de cara a la temporada vinent.

VISIONS PICTÒRIQUES DEL MASNOU i AMADEU CASALS

Dins l’àmbit pictòric, els paisatges urbans, especialment els que es relacionen amb edificacions diverses, no gaudeixen del favor general del públic. Però si es defuig de la visió diaria de cases i edificis, l’espectador, es pot trobar gratament sorprès, i contemplar la proximitat de la seva llar, des d’una òptica força pintoresca.

La Casa de Cultura del Masnou, (Passeig Prat de la Riba, 16), exhibeix fins al proper 13 de Novembre Racons de Xavier Rodés, un artista multidisciplinar amb experiència en galeries com la Parés o l’Anquin’s de Barcelona.

Emprant com a material l’oli s/fusta, i en formats que van del 20 x 27 al 50 x 61 cm. aprox, i altres, Rodés mostra una sèrie d’indrets d’El Masnou, de forma linial i geomètrica, proporcionada, gens soptada, amb gran domini de l’espai i la perspectiva. Un cromatisme, dolç, brillant i vitalista. Una pinzellada dúctil i primmirada. Una temàtica on abunda la serenor i la calma, sense quasi presència humana, deixant a les formes i ombres urbanístiques el protagonisme absolut.

Dins la mostra, es troben contrastos interessants. Obres com Àngel, o Jardí Crepuscular, Patins, Camí ennovulat o Horta mostren més paisatge “natural”, mentre que parets, portes i finestres tenen presència activa a Cul de sac, Porta blava, Xibeca. Una de les litogràfies númerades i signades de Llums del Masnou, (un treball excel·lent) serà sortejada amb motiu del concurs organitzat per esbrinar la localització de més racons presents a les obres exposades.

En un altre àmbit, també es de destacar la tasca que està realitzant la família de l’aquarel·lista Amadeu Casals en pro de la selecció i classificació de l’obra d’un dels pintors més significatius i amb més prestigi de la comarca del Maresme, i d’arreu de Catalunya. Artista de traç fort i enèrgic, amb agilitat quasi màgica, d’aparença senzilla, però de sublim elegància en moltes de les seves obres, impactant en d’altres, envoltant l’impressionisme, sense oblidar l’abstracció en encisadora mixtura amb tons expressionistes.

PREMI ILURO-2010 (I) ( i en queden dues)

Què sí, que ja se que el la 52na. edició del Premi Iluro va tenir lloc el passat dijous, 28 d’octubre, dia del 162 aniversari del primer tren d’Espanya (a fer punyetes de “la Península Ibèrica”), però com que “vaig més liada que la pata de un romano” degut a les meves crítiques d’art, la crònica surt quan surt.

Què sí, que va quedar desert, despoblat, buit, més sol que la una. Però perquè no sigui dit, tot i que segons Mn. Pladevall, “el jurat busca una perfecció”, a en Joan Bonamussa li va tocar la rifa sense posar-hi i li van donar un accèssit de 3.000 € abans d’impostos per : De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona) entre la Tetrarquia i els Carolingis.

I com cada any, uns quants regidors, i fins i tot l’ex-alcalde de Mataró Manuel Mas & wife, el MTV (Mataró de Tota la Vida) - No confondre ab M1TV, la ara tele local que retransmitia l'acte... en diferit - ja se sap, questió de costos - o “la flor i nata rancia o florida” que encara queda, que fidelment compleix amb el deure d’assistir a un dels actes socials de solera i tradició de la capital del Maresme (òndia tu això sembla periodisme carca), i pacientment, com a sardines dins la llauna - l’Àmbit Zero de l’Ateneu és molt ample, però el personal estava estret – a seguir el ritual (i que no falti, of course), d’escoltar al president de Caixa Laietana, Jaume Boter de Palau, amb el seu tarannà afable i casolà, informant als desinformats assistents de la presentació de set treballs set, que no va esmentar, però que jo escric, perquè toca fer-ho:

• Mataró a mitjans del segle XX.

• De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona) entre la Tetrarquia i els Caloringis.

• Joan Layret i Pons (1911-1975). Una generació trencada.• Història del passat.

•L’estendard de la Cooperativa Obrera Mataronesa. Primera experiència de Gaudí-Dissenyador, a Mataró, i posteriors vinculacions en la seva obra.

• Oda al Fanatisme (1816-1834, c.) d’Antoni Puigblanch. Primer assaig de poesia culta catalana de l’edat moderna. Estudi i edició crítica de l’obra poètica en català d’un mataroní del segle XIX.

• Rock i cultura pop a Mataró: una visió implicada.

(Ei, no els he escrit jo els títols perquè això és més llarg que un dia sense pa. Tiro de beta de Capgros.com- gràcies gent!! - ).

Què si les baixes del Jurat de Manel Salicrú, ex- director del Museu Arxiu de Santa Maria – però: atenció penya que el Sr. Boter de Palau anava foça despistat: QUE ARA ES SECRETARI DEL MUSEU ARXIU!!!) i de l’inefable i afortunadament oblidat Dr. Jordi Nadal, que Deu guardi molts anys, però que no s’acosti mai més al premi Iluro, que amb 12 anys de vedette ja em vam tenir prou. Tot i així: “Nadal va ser deixeble de Jaume Vicens Vives i el proper 2 de novembre serà investit Dr. Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona” (que consti eh!!!). El president de Caixa Laietana també va esmentar a Carles Martínez Shaw, ex membre del jurat del premi – i excel·lent conferenciant - que també ha estat nominat recentment Dr. Honoris Causa.

I tot seguit, va presentar a les noves incorporacions: Josep Ma. Fradera, doctor en història, catedràtic en història contemporània i professor a la Universitat de Boston, especialista en les relacions Espanya-Amèrica, i que n’és autor de varies obres al respecte. O sigui, un erudit, i a Ma. Àngels Soler, conservadora del Museu de Mataró i també llicenciada (va dir en geografia i història????).

Boter de Palau es mostrava encantat en que els nous membres del Jurat fossin “fills de jurat”, dos els seus pares: Josep Fradera i Rafael Soler, també varen formar part del Premi Iluro: “Bona llavor i és magnífic amb certa repetició”.

Tot fent esment dels diferents membres del Jurat demés de les noves incorporacions ja esmentades: Pilar González Agápito, Joan Sanmartí Grego, Antoni Pladevall Font, com a president amb “un magnfíc tarannà per posar d’acord a la gent”, recordant que el tema de la xerrada seria sobre Jaume Vicens Vives de qui es compleixen 100 anys del seu naixement i 50 del seu traspàs, i repassant unes quantes dades biogràfies del Dr. Josep Maria Fradera i personals també, Boter de Palau va donar pas al conferenciant:

PREMI ILURO-2010 (II) ( i en queda 1)

I l’auditori present, que omplia de gom a gom l’Àmbit Zero de l’Ateneu, a excepció de l’espai destinat al refrigeri, (fisno, no?) amb les orelletes a punt per escoltar la sempre il·lustrativa xerrada de conferenciant erudit.

Erudit? Doncs tot recordant al gran gastrònom i periodista Nèstor Lujan que va dir que “amb un erudit no es pot parlar de res”, a personatge d’intel·lecte tan elevat pel comú dels mortals, tampoc se’l va entendre de res, que en el fons és el que pretenia, per fer-nos quedar tots bocabadats per tontos – I NO HO SOM. PLEBE SÍ, PERÒ TONTOS NO- dissimulant-ho amb admiració.

Basada en l’obra de Jaume Vicens Vives, historiador d’historiadors Industriales i políticos del siglo XIX publicat a l’any 1958, Fradera es va dedicar a disseccionar el llibre, valorant-lo, “impressionant esforç historiador de l’escriptor gironí”, i amb la “rimbombancia” de frases: “com cal llegir Industrials i polítics, que és el resultat d’una inquietud, quasi una obsessió de la unitat política de la Península, amb o sense Portugal, pregunta que sempre feia Vicens Vives”. Per a Fradera, la preocupació de Vicens Vives connectava amb la tradició que hi havia al darrera.

I és el més clar que vaig entendre, perquè el Dr. Fradera anava de proa a popa, de babor a estribor, i es marejava com una sopa, bufant el vent de sotavento a barlovento, tot dient que “si l’ambigua actitud dels anys de pre-guerra de Vicens Vives”, desprès que qüestionava a Rovira i Virgili i a Ferran Soldevila, parlant també de Claudio Sánches Albornoz i les polèmiques que mantenia amb Américo Castro, i del segle XX al segle XIX, i per no aburrir a l’amable lector com mig s’adormia l’auditori, d’edat mitja compresa entre els 70 anys, l’únic que va quedar clar és que al final es va carregar a Vicens Vives, criticant el seu pensament perquè el gran historiador va ser capaç d’admetre el lligam indiscutible que Catalunya té amb Espanya, i com a conseqüència de tot plegat, dirigir els destins de l’Estat des de l’economia catalana. “Una gran metàfora que els joves de la burgesia catalana acceptaven sense complicacions”.

Aplaudiments... de compromís, per quedar bé. Som ben educats els mataronins.

Miri Dr. Fradera, ja que aquest blog no el llegirà mai, però el que la Sua reverendeissima Eminenza es va carregar, resulta que va ser una realitat als anys 60 i 70 del segle XX. I miri si va ser clar que a partir del 5 de Novembre, el CISC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) a MADRID, li dediquen una exposició-homenatge titulada Jaume Vicens Vives y la nueva historia (1910 – 1960), organitzada per l’editorial Vicens Vives i la Sociedad Estatal de Conmemoraciones (SECC). I A CATALUNYA RES DE RES. INCREIBLE!!!

(Penso que és una sort aquest any que no s’hagi editat la conferència. Un espai que les estanteries agrairan).

I no perdem més el temps amb la disquisició bizantiniana del Dr. Fradera, i passem a lo que toca.

PREMI ILURO-2010 (i III – ja era hora)

Ricard Navarro, cap de l’obra social de l’entitat d’estalvi i secretari del jurat, va llegir el veredicte, establert en data 25 d’octubre d’enguany, des de la tribuna posada a l’efecte. I quan es va declara DESERT, els Ohh!!! es va deixar sentir. I com si es tractés del premi de consolació que donen a les escoles (o donaven?), Joan Bonamusa va obtenir l’accèssit.

L’home, aparentment més content que un gínjol, va adreçar unes paraules al sempre respectable, que no respectat auditori, i va començar a parlar de les reminiscències de la romanització, fins a Carlemany, tot partint d’un treball de Coral Quadrada, i unes quantes coses més que encara van despistar més al ja anestesiat auditori. Per descomptat, l’educació no va faltar i va agrair degudament l’ajut rebut per la tasca realitzada.

Ja quedava el final, el resum de les obres part del president del jurat, Mossèn Pladevall – perquè anava amb vestit i corbata, però és capellà – i això volia dir per aquesta cronista accidental, que no podia perdre passada, i que calia escriure a velocitat de concorde.

El distingit llicenciat en Ciències Històriques i doctor en història eclesiàstica per la Universitat de Lovaina, va explicar que en un principi es va negar a acceptar la presidència del jurat, per qüestions de tasques religioses i laborals, però reconeix que la tasca li agrada i està engrescat.

Va començar pel treball premiat: un treball de 800 pàgines (aquest bon home està obsessionat pel pes dels llibres i les pàgines), i que parla del segle I abans de Crist fins al 1999. Però tot seguit va continuar amb un: "en general són treballs monogràfics molt concrets i el jurat busca una perfecció”. En referència a Mataró a mitjans del segle XX, el Dr. Pladevall va comentar que es tractava d’una visió de la ciutat, on es pren el polse a la vida de la mateixa, tot posant de manifest aspectes com la immigració dels anys 60, el naixement de barris perifèrics, etc. amb un cert “barnís rosat. És una visió bonica, però no es aprofundida”. Tot seguit va parlar del Treball premiat: De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona) entre la Tetrarquia i els Caloringis. “Un treball important. L’autor ha volgut agafar des del naixement de la ciutat. Un títol massa llarg (...). La narració es seguida de les excavacions, donant una visió de la història, no de la continuïtat de la història, però no hi ha res dels àrabs ni dels carolingis. Un treball útil i important però pel Premi Iluro faltava cohesió. La bibliografia és exhaustiva” (No em diran pas que es tracte d'un re-fregit de molts llibres per fer-ne un, oi???).

Tot quedant per comentar 5 obres, seguidament: Joan Lairet i Pons (1911-1975). Una generació trencada. “el jurat si va aturar. Treball interessant. L’autor ha estudiat tot l’ambient seu, doncs va ser un personatge que va participar en el govern de la generalitat, va escriure articles, exiliat a Perpinyà i Veneçuela, es va relacionar amb l’ambient tèxtil i quan anava a tornar al país, va traspassar relativament jove. Una obra que falta completar, veure més la percepció de tot, però cal felicitar a l’autor.”

Història del passat.Tot fent broma sobre que la història sempre és del passar. Mossèn Pladevall, va trobar el llibre “interessant pel material que té, tot aplegant i revisant 400 documents, utilitzats per aplegar una història que abraça del 1551 al 1876”.

L’estendard de la Cooperativa Obrera Mataronesa. Primera experiència de Gaudí-Dissenyador, a Mataró, i posteriors vinculacions en la seva obra “Aquest llibre parla d’una entitat amb molta empenta, i molt viva. I el estendard va ser dissenyat per Antoni Gaudí. Juga amb la trama de les abelles, que significa treball. Parla del disseny i de la forja. Un treball que està bé però que es queda curt”.

Penúltima, penúltima obra a comentar: Oda al Fanatisme (1816-1834, c.) d’Antoni Puigblanch. Primer assaig de poesia culta catalana de l’edat moderna. Estudi i edició crítica de l’obra poètica en català d’un mataroní del segle XIX. (Però quin títol més llarg. És que ja no em venen ganes de llegir el llibre. Bé, tampoc es publicarà) Segons el president del Jurat, “Falta aprofundir en moltes més coses. Divideix el treball en tres trossos i parla del liberalisme de Puigblanch i d’una poesia diferent, culta. Es una edició critica del text, però li manca contingut”.

La darrera obra a comentar: Rock i cultura pop a Mataró: una visió implicada. Mossèn Pladevall va reconèixer que no en sabia gaire del rock i del pop català, (doncs mira, també fa història, i una que coneix tothom), i va confessar que li ha estat un llibre divertit de llegir, perquè va veure com els joves es movien. “De contingut en té, és interessant, bonic, i me l’he llegit amb ganes”, però el treball tampoc va arribar a la categoria de premi.

Les paraules finals del president del jurat de la 52na. edició del Premi Iluro varen ser manifestar la unanimitat de criteris de valoració de les obres per part de tots els components i l’interès que hi ha per treballar la història, tot i que en aquesta convocatòria, totes les obres parlaven de Mataró.

Finalment, no podia ser d’altra manera, l’alcalde de Mataró, que en anys anteriors feia bonic i no deia res, però que ara, ha de concloure l’acte i que afortunadament va ser curt, perquè aquesta cronista accidental ja se li acabava la llibreta, i només faltava el “discurset” del polític-alcalde de torn. Va felicitar al Dr. Fradera – quedar bé no costa gens – també a Joan Bonamusa per la seva tasca, doncs hi ha bona amistat personal –és coneguda la vinculació del guanyador del Premi Iluro amb el PSC local – i tot agraint a Caixa Laietana la constància en la seva tasca envers aquest premi, i amb una posterior felicitació, va acabar tot dient: “espero que les decisions del jurat siguin diferents i complexes” (algú sap que vol dir?).

I tots, ens vàrem aixecar de la nostre particular seient-llauna de sardina de pràctic de luxe, i varem anar a endrapar que en el fons és el que volien més de quatre. Refrigeri de Ca l’Uñó, molt xic i amb més contingut – el que li faltava a les obres – que l’edició 2009, però els tradicionals i addictes indiscutibles al Premi Iluro CONTINUEM TROBANT A FALTAR EL BOMBÓ DE GELAT de pastisseria tan anomenada. Plis, prenguin nota per l’any que ve.