PRE-TEMPORADA – CONTRASTOS DE LA ASLL: Isabel LLobet - Mònica Vilert

ISABEL LLOBET

Si la darrera crítica de Cròniques... va voler ser un homenatge a una trajectòria vital, aquest inici “sui generis” de la temporada, vol ser un reconeixement implicit: al perfeccionisme i a l’academicisme del dibuix, gràcies la mostra que l'ASLL va exposar de l’obra d’Isabel Llobet (1914-1999), Dibuixos pel record, i que va poder ser vistada del 8 de juliol al 1 d’agost, a la sala d’exposicions de la Presó, (Riera, 117).

Una mostra plena d’estilisme elegant, distinció en les formes, i curosa en el tractament del retrat. Una exposició que va permetre retrobar-se amb el més essencial i intents del dibuix , amb una sensibilitat exquisida i d’un mestratge difícil de trobar a dia d’avui.

L’obra exposada, abraçava del 1935 al 1953, tot i que també si podia trobar un dibuix del 1973 o ell 1987. L’autora, en tot moment, treballava amb el carbonet, amb alguna sanguina, retratant al natural homes, dones i nens, de la més diversa condició, sempre amb dignitat i respecte.

És una obra que es contempla serenament, que reconforta, que retorna als temps del treball conscient del dibuix, de l’acadèmia o l’escola on es fa l’aprenentatge, base fonamental i exclusiva d’un bon artista. No es vol desmerèixer als autodidactes, però sense dubte, l’estudi acadèmic continua essent primordial per a qui es vulgui dedicar a l'art, tot i que desprès pugui derivar a l’abstracció. L’espectador ho pot copsar-ho a través de les de les diferents correccions que els professors de la Isabel feien en els seus dibuixos, (any 1935), un detall aquest gens habitual, i que resulta absolutament entenedor de l’obra de Llobet. (Seria interessant de comprovar en altres possibles retrospectives).

Resulta frapant i encisador deixar-se emportar per les mirades, pels gests, per la naturalitat i alhora la infinita paciència i laboriositat emprades en cada retrat, sempre amb un traç ferm i alhora subtil.

Isabel Llobet va tenir el do de saber mostrar la visió més íntima de l’ésser humà, a través de la seva etèrea i bella empremta.