Monday, July 12, 2010

UN MERESCUT HOMENATGE A PILAR ADAN
ACTUACIONS (i II)

La intenció va ser bona, però els resultats molt pobres. I per respecte a la tasca constant i continua de Pilar Adan, m’estalviaré de criticar les actuacions de Magic Trio: Lídia Martínez, soprano, Svetlana Mujortova, violí i Pere González, piano, que varen oferir al públic: T’estim i t’estimaré D’Antoni Parera i Pons, Duo Zapateado de la sarsuela La Tempranica de Gerónimo Gímenez.

Com l’actuació de Rosa Meteu, soprano, que va interpretar: Clavell al balcó i l’Estel del dematí d’Enric Morera. No obstant, pacient lector, no me'n puc estar de dir que no deixaré escrit en el meu testament que en el meu últim adéu se'm faci un recital el Magic Trio ni la Mateu, doncs el conjunt de veus i música no era precisament angelical, ni celestial, ni tan sols fregava el paradís, sinó més aviat el terra. I no fos cas que en el meu funeral, m’aixequés de la caixa per no rebotir-me a dintre, i que me n’anés a l’infern de cop, tot i que allà no se si mi voldrien.

Però, mentiria si tot va ser negatiu. Afortunadament, el consol de l’harmonia va venir l’actuació dels tenors Josep Ruiz, Josep Fadó i la soprano Montserrat Torruella.

Josep Ruiz va cantar Be my Love del musical El brindis de Nova Orleans, juntament amb Lídia Martínez.

I sort de la veu del tenor, clara, potent, entusiasta i emocionada, ben conservada encara – que afortunadament afogava la de gallina enrregollada de Martínez - que va permetre a aquesta Cronista accidental recordar al malaurat Mario Lanza, doncs era ell qui cantava aquesta peça, i afagiria que també la va interpretar en el film dedicat a la vida del gran tenor Enrico Carusso, si la memòria no em falla.

Fadó va estar sensacional interpretant Ah si, ben mio de l’òpera Il Trovatore de G.Verdi. Una veu brillant, sólida, molt i molt adequada a les tessitures verdianes, expressiva i amb perfecte vocalització. Cal reconèixer que la veu dramàtica de Fadó domina aquest tipus de repertori. I pot ser no sorprendria gens sentir-li alguna cosa wagneriana; té prou potenciar per arribar a Heldentenor.

Tot seguit va cantar L’emigrant de Verdaguer musicat per Amadeu Vives. I val a dir que si bé la seva veu juga amb tots els registres amb Verdi, el seu Emigrant va ser seré, sentit, homogeni i donant lirisme als moments més emotius.

Val a dir que l’acompanyament de Canals va ser correcte i equilibrat, tot i l’escassa acústica del Casal Aliança.
Montserrat Torruella va interpretar un ària de l’òpera Mignon d’Ambroise Thomas. Una veu sòlida i sòbria, amb molt bon gust en la interpretació i sense estridències.

I amb tan bon acompanyament sensorial, com es va acabar l’homenatge musical a Pilar Adan? Doncs com no podia ser, amb la Missa de les Santes.

Quoniam tu solus sanctus i Crucifixus. I “la terra va tremolar”, doncs ens varen “crucificar” les orelles un cor de veus envellit, que tot i la bona voluntat, semblava més un orgue de gats que un cant espiritual. Ni tan sols hi val l’excusa de l’acústica. Masses veus, molt desafinades i amb poca voluntat de seguir la direcció de Jordi Lluc. A molts els hi fa il·lusió cantar a la Missa de Mn. Blanch, però pot ser és hora de pensar en una certa professionalització o si més no, especialització, i per descomptat, renovació.


En conclusió, un acte bonic i amigable, sense gaires pretensions, casolà, amb unes quantes dosi d’emocions – cada intèrpret dedicava unes paraules a Pilar Adan abans se la seva actuació – i merescut com la medalla que els Amics de la Ciutat de Mataró varen atorgar-li, pel treball, l’esforç i la constància.

No comments: