Saturday, February 27, 2010

EL PASTOR RETROBAT - BIOGRAFIA DEL BEAT SAMSÓ

Amb motiu de la presentació del llibre El pastor retrobat, la sala d'actes de Caixa Laietana va acollir el dilluns, 22 de febrer, la conferència Catòlics i la II República, a càrrec de Daniel Arasa, periodista, historiador i professor de la Universitat Abad Oliba de Barcelona.

En les paraules de presentació del moderador, el Dr. Jaume Brufau i Prats, va esmentar el seu coneixement directe del contingut de la xerrada: “És un tema que conec. És un privilegi de l'edat”. Tot afegint al currículum d'Arasa, el que també és professor de fonts informatives, i esmentant alguns dels títols dels llibres n'és autor: Católicos en el bando rojo, o Entre la cruz y la república ,va cedir tot seguit la paraula al conferenciant.

Amb els agraïments de rigor, (i especialment per la visita prèvia a la capella dels Dolors i a la sala de juntes, emplaçades dins la basílica de Santa Maria), l'historiador i professor va iniciar la conferència amb unes breus dades introductòries sobre el beat Samsó, tot i que “parlaré poc del Dr. Samsó, perquè Vostès en saben més que jo”. No s'en va estar de recomanar la lectura del llibre, pel rigor històric expressat pel Dr. Reixach, per la documentació emprada, i per l'exemplaritat del Dr. Samsó “la vida mateixa de les persones és una conseqüència de com s'ha viscut”.

Daniel Arasa va destacar de la tasca del beat, el fet de potenciar diverses associacions, de confessar-se setmanalment a Barcelona, de la seva preocupació pels pobres. “Un home de molta vida interior i molt actiu, allunyat de qualsevol idea política, que va morir per la seva Fe, abraçant i perdonant”.

En referència al concepte República-Religió, en va esmentar la reacció del Dr. Samsó quan el govern de la II república va prohibir la religió a les escoles: “El beat Samsó anava a buscar a la mainada per la catequesi”.

Personalitzant sobre el seu treball com a escriptor, Daniel Arasa va informar haver realitzat bastants llibres com a pro-republicà, tot reconeixent però, que “La república va actuar fatal contra el catolicisme. El 14 d'abril de 1931 varen guanyar les candidatures republicanes a les principals ciutats, tot i que les candidatures monàrquiques eren majoritàries a poblacions petites, moltes d'elles sotmeses al caciquisme (...) al primer govern de la república, el seu president Niceto Alcalá Zamora, era catòlic, al igual que Miguel Maura, fill d'Antonio Maura. Per tant, una presència clara de catòlics”.

L'escriptor i historiador va centrar la data d'entre el 10 i l'11 de maig de 1931 com a principi clar de l'inici d'animadversió contra els catòlics, amb els primers incendis de convents i esglésies com a conseqüència de la pastoral del cardenal Segura: “Va fer una pastoral molt poc afortunada, mostrant-se clarament monàrquic, afegint-se demès, una certa passivitat per part de les autoritats, i fins i tot del ministre de la guerra del primer govern republicà, Manuel Azaña, que va considerar no fer res contra aquesta persecució”.

A finals de 1931, les corts constituents eren clarament hostils a la religió catòlica. No obstant, davant d'aquesta situació el 20 de desembre de 1931, el cardenal Vidal i Barraquer va liderar una pastoral, signada per tots els bisbes, que manifestava que:
“un buen católico ha de ser el mejor de los ciudadanos (...) no confundir la Iglesia con cualquier partido (...) la forma de elección de regímen corresponde a los ciudadanos.”

Per al professor Arasa, hi ha acceptació de la situació legal i política, fins al 1932, on es va debatre a les Corts el tema de les congregacions religioses, per tal de prohibir-les a l'ensenyament, la qual cosa va afectar als jesuites, l'enterrament dels laics als cementiris, etc. “una posició clarament hostil. Però la república també va fer coses bones: construcció de milers d'escoles, avenços en el camp cultural, reconeixement d'identitats diferenciades, inici d'una llei de reforma agrària, millores en la sanitat, etc.”

Continuant l'ordre cronològic, l'historiador va arribar fins al fets del 6 d'octubre de 1934, amb la proclamació de l'estat català per part de Lluís Companys, coincidint també amb la proclamació d'Astúries. A Catalunya, la rebel·lió es va sufocar ràpidament, però no a Astúries, on la destrucció de bens de l'església i assassinat de capellans o feligresos va ser notable.

“Lo que he estat dient no era políticament correcte”, va ser un incís del professor Arasa. “Pel franquisme ells eren els bons i els republicans els dolents i al inrevés”.

La victòria dels Front Popular i l'aixecament del 18 de juliol de 1936 varen portar a Daniel Arasa a parlar sobre la duresa i la irracionalitat dels primers dies del cop d'estat: “els primers dies de la sublevació militar, va començar una gran persecució religiosa. Probablement, va ser la més gran de la història. Durant aquells 3 mesos de l'estiu del 1936, prop de 6800 sacerdots i religiosos, seglars i laics varen ser assassinats. La persecució es a atribuir a “incontrolats”. Sí i no. Hi havia una inducció molt clara. Desprès anaven els matons a fer-ho. Va ser una persecució sistemàtica, i els grups d'incontrolats pertanyien a la CNT/FAI”.

L'historiador també va fer referències al sector dels nacionals: “Però atenció, en l'altre bàndol, per ser regidor socialista o sindicalista, també s'era assassinat”.

Daniel Arasa va comentar aspectes de la reacció de l'església catòlica envers a la seva persecució, fet que va motivar el recolzament implícit al govern del general Franco, afegint-se a la seva creuada, a través de la signatura el 1 de juliol de 1937 d'una carta col·lectiva part part dels bisbes – amb l'excepció de cinc – i que va sortir publicada el 15 d'agost d'aquell mateix any. “La persecució religiosa havia sigut un abús. No es tracte de justificar-ho, sinó de comprendre-ho. No es veritat que la sublevació tingués el suport de bisbes i capellans. És més, el Vaticà no va reconèixer al govern de Franco fins al 1938".

Per a Daniel Arasa, la persecució contra l'Església, també en va tenir culpa sectors intel·lectuals i sindicals de moviments d'esquerres, que varen anar atiant a la població. “Només cal recordar que durant la Setmana Tràgica, es deia que els capellans havien emmetzinat l'aigua”.

No obstant les pressions als catòlics, ni van haver-hi que varen continuar al bàndol republicà. “Dins la Generalitat, consellers com Tarradellas, España o Ventura, varen salvar molta gent. Mentre FAI, POUM, escalfaven les ànims, alguns capellans varen ser protegits dins l'exercit republicà com a sanitaris, etc.”

El professor Daniel Arasa va acabar la seva conferència, expressada amb un to didàctic, dinàmic i distès, donant alt reconeixement a l'acció del beat Samsó de perdonar: “Ha de servir de reconciliació. Una guerra civil es terrible. Molts van ser víctimes de denuncies de veïns i familiars”, i remarcant que l'aportació del llibre de Ramon Reixach, també és extrapolable a altres poblacions.

“Reivindicar i matisar, però també perdó i reconciliació”, varen ser les paraules finals de Daniel Arasa.

Tot seguit, es va donar pas a un torn de preguntes, que va aprofitar el Dr. Reixach per agrair la conferenciant la xerrada, i per fer alguns comentaris sobre el que s'havia esmentant, especialment en referència a l'actitud de l'esquerra durant la II República, i el seu concepte de que tota la gent tenia que ser obrera, i el fet que les paraules de Marx “la religió és l'opi del poble”, calessin tan significativament dins la població, provocant el desig d'eliminació de l'Església.

També es va comentar com des de la desamortització de Mendizabal, (segle XIX), l'Església Catòlica va quedar sense bens, i per tant, depenent de donacions i beneficis de classes benestants o del mateix Estat, - tot al contrari del que passava als EE.UU, per exemple - insistint en que la història també ha demostrat que en algunes ocasions, l'Església tampoc ha estat a l'alçada de les circumstàncies, “respecte a la justícia social. La societat espanyola estava antiquada, i en el món rural hi havia un caciquisme enorme. Durant el segle XIX, només hi havia dues zones industrialitzades en tota Espanya: part del País Basc, concretament Biscaía i Barcelona. França, Anglaterra o Alemanya, estaven molt més desenvolupades” .

L'acte es va acabar amb unes paraules finals del Dr. Ramon Reixach sobre la gestació del llibre – encàrrec de Mercè Castells per actualitzar el que hi havia publicat – i que ha estat possible la seva publicació, gràcies a la gent que va mantenir viva la causa, a la Positio, d'on es va treure molta documentació per consultar, al Pensament Marià, “que era un diari lliure, sense censura, mentre que durant la dictadura de Primo de Rivera si passava censura”. També va agrair a Núria Guañabens per la seva magnifica aportació com a traductora al castellà de l'obra.

No comments: