Tal com s’ha esmentat al principi d’aquesta crònica, un excel·lent programa, que va comptar amb una magnífica direcció orquestral de Francsc Guillen, i on els membres de l'orquestra van demostrar, preparació, estudi i qualificació per entendre i interpretar Mozart.
En cada un dels moviments de la simfonia número 29 Kv 186 en la major (Allegro moderato, Andante, Menuetto – Trio i Allegro con spirito), trobem dinamisme, exquisidesa en el cromatisme musical , sobre tot en l’Andante, veritablement inspirat i subtil, quasi amb “llums del romanticisme”, però es una obra dins el sturm und drang. El tercer moviment, Menuetto – Trio, absolutament suggerent i encisador, ple de calidesa per acabar amb l’Allegro con spirito, amb la mateixa intensitat que el primer moviment, amb en energia i vivacitat.
La simfonia número 44 en mi menor de F.J. Haydn. “Fúnebre”, - aquest nom es deu en part a la tradició apòcrifa del mateix Haydn, que va expressar la seva voluntat de que l’Adagio d’aquesta obra, fos la peça interpretada en el seu funeral - adquireix una expressió apassionada, a la par que no està exempta de certa melangia. Els dos temps extrems (I moviment Allegro con brio i IV Finale.Presto) són dels moviments més importants que el compositor havia creat fins a la data, i que l’orquestra de Granollers va interpretar, amb precisió, elegància i sentiment. Pel que fa al II moviment, el Menuetto, és absolutament encisador i en cap moment cau en la pedanteria o la vanitat.
Tal com s’ha comentat, el programa tenia en la seva segona part, una sola obra: la simfonia número 25, K 183 en sol menor, la primera simfonia composta per Mozart en to menor, i amb tota plenitud i abundància, es varen poder apreciar certes qualitats expressives tant de melangia com d’angoixa, que efectivament, eren desconegudes a la composició d’aquesta peça.
Les emocions es perceben en tota la composició, i si en el primer moviment l’Allegro con brio ja denota una rebel·lia imperiosa contra els esdeveniments personals, el segon, l’Andante, mostra una estranya e irreal conformitat, deguda al pessimisme. El Menuetto. Trio ja ens pressuposa el desig intern del compositor de no seguir les imposicions marcades, per acabar amb l’Allegro , on efectivament, torna a l’esperit rebel del primer moviment, i l’angoixa reneix.
En conjunt, una magnífica vetllada amb excel·lent programa i interpretació. Felicitats al Foment Mataroní i al seu vice-president, Antoni Vila per tan esplèndida selecció d’intèrprets i d’obres programades.
En cada un dels moviments de la simfonia número 29 Kv 186 en la major (Allegro moderato, Andante, Menuetto – Trio i Allegro con spirito), trobem dinamisme, exquisidesa en el cromatisme musical , sobre tot en l’Andante, veritablement inspirat i subtil, quasi amb “llums del romanticisme”, però es una obra dins el sturm und drang. El tercer moviment, Menuetto – Trio, absolutament suggerent i encisador, ple de calidesa per acabar amb l’Allegro con spirito, amb la mateixa intensitat que el primer moviment, amb en energia i vivacitat.
La simfonia número 44 en mi menor de F.J. Haydn. “Fúnebre”, - aquest nom es deu en part a la tradició apòcrifa del mateix Haydn, que va expressar la seva voluntat de que l’Adagio d’aquesta obra, fos la peça interpretada en el seu funeral - adquireix una expressió apassionada, a la par que no està exempta de certa melangia. Els dos temps extrems (I moviment Allegro con brio i IV Finale.Presto) són dels moviments més importants que el compositor havia creat fins a la data, i que l’orquestra de Granollers va interpretar, amb precisió, elegància i sentiment. Pel que fa al II moviment, el Menuetto, és absolutament encisador i en cap moment cau en la pedanteria o la vanitat.
Tal com s’ha comentat, el programa tenia en la seva segona part, una sola obra: la simfonia número 25, K 183 en sol menor, la primera simfonia composta per Mozart en to menor, i amb tota plenitud i abundància, es varen poder apreciar certes qualitats expressives tant de melangia com d’angoixa, que efectivament, eren desconegudes a la composició d’aquesta peça.
Les emocions es perceben en tota la composició, i si en el primer moviment l’Allegro con brio ja denota una rebel·lia imperiosa contra els esdeveniments personals, el segon, l’Andante, mostra una estranya e irreal conformitat, deguda al pessimisme. El Menuetto. Trio ja ens pressuposa el desig intern del compositor de no seguir les imposicions marcades, per acabar amb l’Allegro , on efectivament, torna a l’esperit rebel del primer moviment, i l’angoixa reneix.
En conjunt, una magnífica vetllada amb excel·lent programa i interpretació. Felicitats al Foment Mataroní i al seu vice-president, Antoni Vila per tan esplèndida selecció d’intèrprets i d’obres programades.
No comments:
Post a Comment