Wednesday, February 27, 2008

JOSEP M. CODINA: EL PAS DEL TEMPS (II)




L’obra de Codina convida a la reflexió, a la introspecció del ser humà en la seva evolució, buscant l’equilibri entre el pas del temps i l’envelliment que aquest pas comporta.

Els seus quadres, de mig i gran format, van sense títol, simplement numerats. La majoria són en tècnica mixta sobre paper, tot i que també trobem grafits amb cera, i parafina sobre paper, tècnica mixta sobre tela, amb la qual cosa ens demostra l’artista la constant recerca en tècniques, tot i que ara presenta més obra sobre tela.

Amb una traç a vegades marcat, en molts casos difuminat, i amb una matisació de blancs que van des del to de marbre i les seves betes, fins al trencat, amb grisos i alguns vermells senyalant les taques, varius cicatrius de la pell, observem un tractament del cromatisme, dins un sol color, variat i desenvolupat.

Obres com les números 17-19, 52 al 55, del 56 al 59 , la 61, la 66, etc., mostren com la tasca de Codina durant aquests dos anys ha estat rotunda, obeint a una disciplina de reflexió i a una profunda evolució pictòrica, amb un sentit de la composició i de la plàstica extraordinaris, sintetitzant i conciliant obsessions, com el pas del temps, amb una obra sense virulències, tranquil·la i calmada – tarannà habitual en l’artista – que ens ha de portar amb serenor, a l’envelliment progressiu i conscient d’un acabament de la vida.

JOSEP M. CODINA: EL PAS DEL TEMPS (I) –DISCURSOS -


Des del passat 21 de febrer i fins el proper 13 d’abril d’enguany, l’artista, dissenyador i professor Josep M. Codina exposa a l’Ateneu Caixa Laietana, prop d’una trentena d’obres, principalment de gran i mig format, producte dels darrers dos anys d’estudi i evolució.

Amb la presència d’un molt nombrós públic, principalment col·legues de l’artista, família i amics, premsa en general i diferents entitats i associacions, l’acte va comptar amb l’alcalde de Mataró J.A. Barón, el regidor d’Urbanisme Ramon Bassas i la directora de la Fundació Cuixart, Raquel Medina.

El president de Caixa Laietana, Jaume Boter de Palau, va iniciar el torn de parlaments amb un discurs ple de sensibilitat per l’obra de l’artista L’itinerari vital ens deixa marge en el terreny de l’encís, de l’esperit i de la pròpia pell. Una arruga, una cicatriu.... Va destacar tot seguit com en l’obra de Codina, el més proper a l’home és la pell, i com ho mostra a un nivell molt íntim i personal. L’obra de l’artista s’ha d’entendre en clau autobiogràfica

Seguidament, va recordar la primera exposició de l’artista, a l’antiga sala de La Riera, al 1985, i de com no s’ha prodigat massa en exposicions a la nostra ciutat. Va destacar el fet d’haver estat distingit en les dues biennals Torres García, tot acabant el seu torn desitjant-li el millor dels èxits, i fent esment que per comprendre a Codina “hem d’entrar en la pell de l’artista”

Seguidament, Raquel Medina, historiadora de l’art va fer una anàlisi detallada i exhaustiva de l’obra de Codina. L’artista ens endin-se en un univers propi de les etapes de la vida i del pas del temps: arrugues, cicatrius taques que es distingeixen en cada persona. Cal·ligrafies dèrmiques que esdevenen protagonistes d’aquesta exposició i tota la trajectòria personal de l’artista.

Medina també va remarcar el fet de que l’exposició mostra signes d’un oceà translucid, tot destacant a continuació el canvis en el suport de l’obra: olis, grafitis, capes de seda i parafines. Ara torna a la tela. Torna a la superfície tópica”. Informant al públic de que algunes de les obres tenen una aparença supbreticia del color, el gran tema es la blancor, en trencats, en blancs suaus i matisos, fet que li va recordar tant en colors com en formes, els hàbits dels frares o monjos que pintava Zurbaran.

Medina va acabar el seu torn d’intervenció felicitant a l’artista, tot fent esment de com la pell embolcalla el cos i el cos l’esperit. Són matisacions de la vulnerabilitat de l’existència. Són un goig pels sentits.

Codina va ser el següent en prendre la paraula, en un discurs que portava preparat doncs la seva obra ha estat producte d’un diàleg molt intens i molt íntim i no vull que m’enganxi la por escènica.

Donant les gràcies al president de l’entitat d’estalvi per l’oportunitat, va manifestar la basarda que li feia la sala, degut a les seves dimensions. També va agrair a Glòria Bosch el seu pròleg en el catàleg, i a Raquel Medina les seves paraules. Fa trenta anys que presento quadres i poques han estat les vegades que he exposat a Mataró. Tan sols quatre vegades. Els motius no els se ni m’han interessant. Però aquest any, per raons públiques i privades he volgut exposar a Mataró.

Codina va indicar que l’exposició era producte de dos anys de tasca i que mostrava coherència interna de l’obra. Un pas més en la recerca del llenguatge pictòric. El temps es la meva obsessió, motiu d’inquietuds i reflexions.

Va acabar el seu discurs amb un sincer agraïment a la seva família pel suport donat a la seva obra.

Finalment, els discursos van concloure amb l’alcalde J.A. Barón, qui va excusar el seu retard com a conseqüència del trànsit.

Va insistir un cop més – no es la primera vegada que ho fa – en el seu compromís amb l’art. Va apreciar en Codina la seva coherència en l’obra, després de la seva primera exposició sense trencadisses, en una evolució constant de l’obra, en una trajectòria dilatada en el temps. És un artista conseqüent.

Barón va esmentar el fet de que els blancs guanyen al negre en referència a les exposicions de Josep M. Cusachs, Jordi Cuyàs, ara J.M. Codina en contrast amb Perecoll, present a la sala.

Els artistes de la ciutat continuen fent coses interessants. Es demostra el talent dels mataronins i mataronines. És el gran capital de que disposen: el talent.

Per a Barón amb els artistes d’aquesta ciutat es pot guanyar el futur. Som capaços i tenim el talent, les competències per fer-ho.

Les paraules finals de Barón varen anar destinades a destacar la tasca de la biennal Torres García, les exposicions de Novelles i ara de Codina, tot entenent que ares de potenciació de l’art mataroní, com administració a l’Ajuntament li toca donar-hi suport. Hi ha el compromís de fer tot el que sigui possible. Com veus la passió dels artistes que viuen per l’art, et veus obligat a buscar els recursos necessaris.

Va felicitar a J.M. Codina, tot agraint-li el seu treball com artista docent – Codina dona classes a l’Escola Pia Santa Anna – i el fet de transmetre la mateixa passió als seus alumnes.

Sunday, February 24, 2008

CAMPANYA ELECTORAL: POSTA EN ESCENA (I)


Com la resta de partits, el passat dijous 21 de febrer, a la sala Privat de Plà d’en Boet, el Partit Popular de Catalunya, va donar el tret de sortida a la campanya per les generals del proper 9 març.

Amb una hora de retard sobre l’horari previst, (el personal es va poder “entretenir” presenciant el debat Pizarro – Solbes, i degustant entrepans canapès i copa de capa d’entrada), i amb la presència i l’atractiu de l’alcalde de Madrid Alberto Ruiz Gallardón, la candidata nº 1 al congrés de dels diputats Dolors Nadal, Daniel Sirera, actual president del Partit Popular de Catalunya, i Pau Mojedano, cap del grup municipal del PP a l’Ajuntament de Mataró, l’acte va transcorre dins els cànons habituals que suposen aquest tipus d’esdeveniments: entrada multitudinària dels protagonistes, petons abraçades, fotografies, tot plegat en un ambient festiu, amb cartells de la mà de militants dient “Mariano Rajoy president” o l’eslogan de campanya “Les idees clares”.

També hi eren presents als càrrecs del PPC com els germans Fernández Díaz, Carlos Fisas, Victor Ros, ex alcalde de St. Andreu de Llavaneres, etc., i un mai acabar de personatges (coordinadors de campanya, de premsa, de seguretat, d’estratègia, etc., etc., etc.) que amb implicació directa o indirecta, viuen del partit - això es comú a la resta de formacions de l’arc parlamentari –o sigui, dels impostos que paguem tots, a través de les subvencions als partits.

CAMPANYA ELECTORAL - DISCURSOS: PAU MOJEDANO (II)


El torn d’intervencions el va iniciar Pau Mojedano, - desprès de que amb la resta de convidats veiessin un video sobre la vida e idees de Mariano Rajoy - amb un parlament ple de simbolisme liberal, poc pamfletari, proper a la gent i amb convenciment de les seves creences, que recordaven el més pur sentit de la ética que defenien els polítics anglosaxons durant els anys cinquanta i seixanta.


Mojedano, va considerar un honor que l’inici de campanya fos a Mataró, tot agraint la presència i la confiança del PPC, i declarant que Dolors Nadal hauria de considerar-se filla adoptiva de la ciutat. Des de Mataró i el Maresme contribuírem a que Mariano Rajoy sigui president del govern espanyol

També va dedicar unes paraules d’agraïment al seu equip per l’excel·lent tasca d’organització demostrada.

Mojedano, convençut del pes específic que els vots catalans poden tenir de cara a l’establiment d’un nou govern, va considerar en referència a aquestes eleccions que lo realment bo és el que surt del cor. Tenim un somni i s’ha d’aconseguir complir-lo... També va considerar essencial la missió del membres del PP dins la campanya i el foment de la tasca ideològica: La veritable essència està al carrer i l’esperança en la política està en la gent que treballa per potenciar-la. No són els polítics els que canvien els resultats. Amb la vostra presència, vosaltres donareu el canvi. Estem disposats a treballar amb Fe i optimisme. La gent no espera promeses ni canvis falsos

Finalment, amb paraules d’entusiasme pel projecte, va acabar el seu parlament amb la frase “hay que ganar porqué hay que ganar” dita en una conversa del matí.

CAMPANYA ELECTORAL - DISCURSOS: DANIEL SIRERA (III)


Tot seguit, el torn va correspondre a Daniel Sirera, que va mostrar la seva satisfacció per la tasca desenvolupada pel PPC a Mataró, fet que va contribuir a la decisió de celebrar el primer acte de campanya a la capital del Maresme. A continuació, amb un to absolutament mitiner, amb frases de estereotipades habituals en actes d’aquesta mena d’actes, i que no sorprenen a ningú, va manifestar que en aquestes eleccions, no es tracte de decidir qui guanya. Si volem que Espanya continuï sent el que es fins ara, no es pot jugar amb el futur dels propers quatre anys, ni amb el futur dels nostres fills i nets

Destacant la duresa en que podrà derivar la campanya, va fer esment tot seguit dels problemes que actualment constitueixen la principal preocupació dels espanyols: terrorisme, economia, immigració il·legal, atur, etc., per finalment resumir-los en una frase ¿Cuál es el problema? Zapatero. Se ha convertido en el principal problema. Para Zapatero, el terrorismo es un incidente ... No hay problemas económicos mientras piensa que un café cuesta 0,80 cts., ...

Tot destacant l’afany de ZP en crear dramatisme y crispació, va finalitzar la seva intervenció manifestant que Mariano Rajoy es el presidente que España necesita. No queremos ser lo mismo, tot agraint a A. R. Gallardón la seva contribució en aquest acte de campanya i passant-li seguidament el torn de la paraula.

CAMPANYA ELECTORAL - DISCURSOS: ALBERTO RUÍZ GALLARDÓN (IV)


L’alcalde de Madrid, gat vell en fer discursos cara al públic, mostrant una professionalitat inqüestionable, amb un parlament més llarg que el dels altres, perfectament dissenyat de cara a fomentar la seva imatge com a home capaç de grans responsabilitats dins el govern de l’estat, que no de campanya electoral, es va sentir “en casa”, quan fa vint-i-dos anys que també va començar una campanya de les mateixes característiques a la nostra ciutat.

El alcalde de Madrid viene a pediros que Mariano Rajoy sea presidente del gobierno, frase que va arrancar forts aplaudiments del públic assistent. Es necesario y es posible. Gallardón va recordar que fa quatre anys, Zapatero va guanyar a Catalunya. Cuando los ciudadanos te dan la confianza para ganar, no solo te dan una inmensa alegría, sino una gran responsabilidad. Però segons Gallardón, la confiança dels catalans en ZP no ha estat corresposta per l’actual líder del PSOE, tot fent esment a les promeses de Zapatero en no dividir, sinó d’unir, tot amagant-se al darrera d’artificis i estratègies. Va remarcar el fet de contribuir a la unitat nacional. “Nuestra opción es clara: contribuimos estrechamente para que esto sea un acto de presente y de futuro. Estamos para construir... Y depende de Cataluña para la gobernabilidad de España en los próximos cuatro años. La decisión de los catalanes va a ser decisiva, tot fent esment a l’escassa diferència de marge de vots entre els dos principals partits.

Gallardón va finalitzar la seva intervenció, tot destacant que el discurs del PP es intel·ligent, flexible, convincent i que soís los catalanes los grandes protagonistas de las elecciones, tot reconeixent Dolors, se que lo has pasado mal sense oblidar el sentit d’unitat que fa avançar la nació.

CAMPANYA ELECTORAL - DISCURSOS: DOLORS NADAL (V)








La candidata nº 1 al congrés de diputats, es va sentir “filla adoptiva” de la ciutat i fent un discurs crític i provocador, adequat a l’esdeveniment i seguint de ben segur, l’estratègia marcada – Nadal no despunta precisament per un gran domini de l’oratòria, ni el seu enginy destaca per la seva brillantor – va iniciar el seu torn amb contundència: Els socialistes per crear problemes son els millors, però per resoldre’ls, ho ha de fer el PP. Avui estem més propers, més junts, amb millor posició per guanyar les properes eleccions i que Mariano Rajoy sigui president.

Nadal va fer referència a la dificultats dels moments actuals, sense donar especificació de missatge: He hagut de veure coses que em semblava que no hauria de veure. He hagut de patir per les nostres conviccions... (és de suposar que parlava dels darrers atacs soferts per diferents candidats del PP espanyol, per part de grups radicals d’esquerres)

Per a Nadal, la idea del PP sobre Espanya és present y es futur per Catalunya. No ens faran callar. Fent esment de idees i propostes, defenent la constitució actual, sense deixar de fer crítiques a Zapatero, pels problemes amb el barri del Carmel, etc., i a Carme Chacon, candidata nº 1 pel PSC-PSOE, amb qui sembla va compartir estudis i la Chacón copiava i continua copiant, va donar per finalitzar el seu discurs, ja passats escassos minuts de la mitjanit, tot manifestant els problemes que de subministrament d’aigua podem patir els catalans, cap al mes de juny – ja hi ha algunes ciutats del principat que ho pateixen. “El futuro, el programa, la resolución son Mariano Rajoy. Ayudémosle a ganar

L’acte va concloure mostrant el cartell amb Nadal com a candidata, i amb l’ eufòria i entusiasme dels protagonistes des de dalt de l’escenari.

Sunday, February 17, 2008

FASCINANT, TORRES GARCÍA




Fins al passat 17 de febrer, les sales d’exposicions de Can Palauet i del Museu de Mataró, varen exhibir la mostra Darrere la màscara constructiva, que presentada per Caixa de Girona va exposar una molt específica i absolutament desbordant col·lecció de pintura del sempre controvertit Joaquín Torres García.

El visitant no deixa de quedar-se encuriosit i alhora sorprès per un autor tan fascinat per l’art primitiu, en constant contrast per la construcció en volums i formes, humanes o materials.

L’obra presentada a Can Palauet abraça el període 1926-1935, centrant-se principalment entre 1926-1928

Arcadia, un oli sobre tela de l’any 1927 és, pot ser, l’única obra on les formes humanes son més sinuoses i dolces, fins i tot el cromatisme es pronunciadament més subtil, més suau, quasi elegant, en contraposició, per exemple amb Tres figures de l’any 1926, una pintura al fresc en entretela, marcadament més primitiva, sense agressivitat en el cromatisme.

Noir et elephant de l’any 1928, també un oli sobre tela, o Tête de la femme rouge, de igual material i de l’any 1927, ens mostra figures femenines marcades, però primitives, sense cap mena de sinuositat, com voler-nos donar a entendre un concepte del ser humà materialista, sense idea, només carn i nuesa. Un cromatisme molt treballat, predominant el vermell, sense perspectiva; la figura a primer pla.

Acompanyant a les obres esmentades, Màscara vermella i Màscara amb pipa, olis s/tela, del 1927 on la tendència és més cap al cubisme, tot recordant Picasso. El cromatisme és punyent i la visió que presenta és més aviat decebedora, doncs el fet “d’enquadrar” els rostres pot indicar una opinió més aviat negativa que l’artista tenia del ser humà en aquell moment.

No obstant, el que resulta més frapant del Torres García, son els “grups” de dibuixos, que es distingeixen per lletra. Així, ens trobem amb el Grup B, que procedint del Museu Torres García de Montevideo ens transporta a les formacions arquitectòniques de les civilitzacions Inca o Azteca, però amb una visió més simple, amb tendència al primitivisme, per la senzillesa dels volums. Són en realitat formes geomètriques, perfectament definides, però sota el particular prisma de Torres García, l’espectador no deixa de trobar ànima i essència artística.

Els grups B, Ñ o P inclouen formes humanes, quasi de còmic, sempre amb estructura rudimentària, com a nexe, mentre que el grup R frega l’expressionisme.

És molt curiós observar com dins un període tan curt, artísticament parlant, l’autor va fer un gran i desconcertant desenvolupament de la seva obra, provant tècniques, formes, volums, sense espais ni perspectiva, treballant una gamma de colors escassa però intensa. La geometria sempre hi es present. Es pot comprovar amb Nature morte avec petite tasse blanche, un oli s/tela de l’any 1929 veritablement estrany, que no deixa de sobtar, com tampoc deixen indiferent Dues figures primitives de l’any 1930, on la tècnica és oli s/fusta. Tot i els dos anys de distància de la resta d’obra exposada, les estructures tosques o rudimentàries no deixen de ser una constant.

Sunday, February 10, 2008

EL VIRTUOSISME DE PAGANINI AL FOMENT




Dins el marc del III cicle de concerts de cambra que organitza el Foment Mataroní, el passat dissabte, 9 de febrer, el duet format per Joseph Gold (violí) i Jaume Torrent (guitarra), van oferir a les prop quarantena persones presents, un extraordinari concert amb obres de N. Paganini, J. Rodrigo, el mateix J. Torrent i J. Nin.

Jaume Torrent va mostrar el seu entusiasme pel format d’aquest tipus d’esdeveniments (amb el públic dalt de l’escenari), la qual cosa permet crear una ambient molt adequat per les obres a interpretar.

A manera de “pre-concert talk”, (que sempre es d’agrair i més tenint en compte els programes solen ser d'obres desconegudes pel gran públic), Torrent va explicar com en el seu moment el va sorprendre el munt d’obres que Paganini va compondre per a guitarra i violí, unes cent cinquanta aproximadament. La primera obra del programa Duetto Amoroso per a violino e chitarra, la versió original era per a piano i violí però es va perdre. A posteriori es va aconseguir aquesta per violí i guitarra. “La major part de les obres que Paganini va compondre per aquests dos instruments, la guitarra actua de recolzament al violí, al contrari que la segona obra d’aquest concert “Grande sonata per chitarra sola (M.S.3)”, on el violí és qui fa d’acompanyament”

En referència aquesta darrera obra, Torrent va indicar que va ser un virtuós de la guitarra qui va suggerir a Paganini que fes una composició per aquest instrument, “i podran comprovar que es una obra de gran inspiració”

La interpretació de Duetto Amoroso per a violino e chitarra va posar de manifest el gran coneixement i estudi que ambdós intèrprets tenen d’aquest compositor. El diàleg establert entre els dos instruments, que representen l’home i la dona, va permetre mostrar amb tota la seva magnitud, el virtuosisme Gold, serè, profund, intens, sense errades, dinàmic i amb una gran brillantor en els moments més lírics, en cada un dels moviments de la peça que simbolitza una historia d’amor. Tot i que el conjunt de la interpretació va ser excel·lent la Timidezza o el Distacco, varen ser especialment significatius per al instrument.

Torrent va saber acompanyar equilibradament, sense dissonàncies, amb cura i precisió, destacant tal com ell mateix havia exposat, l’especial rol de la primera i quarta cordes, però sense afany de protagonisme, tot al contrari de Grande sonata per chitarra sola (M.S.3), on amb una interpretació magistral, entusiasta (fins i tot picava de tant en tant amb el peu a terra), virtuosística d’un instrument excessivament familiaritzat amb la música espanyola, tant nacionalista com amb en flamenc, que va seduir i admirar a un auditori, ja en si satisfet amb la primera obra del programa. Força i domini, en l’Allegro Risoluto, remarcant intensitats i subtileses en el Romance, per acabar de forma homogènia, brillant i contudent en l’Andantino Variato (scherzando). El violí de Gold aparentment imperceptible, mostrava serenor i equanimitat.

La segona part va començar amb Serenata al alba del día composada per Joaquín Rodrigo l’any 1982. Ambdós instruments varen conjugar dolçor i melangia, en contrast amb la primera part. L’Andante Moderato, sorprèn per la passió del violí, que Gold va transmetre amb la seva tècnica impecable, tot donant una aparença de facilitat, mentre la guitarra es mostrava més trista. L’Allegro, dinàmic i vitalista, destacant per igual tots dos instruments.

Seguidament, una obra del mateix Jaume Torrent “un quan fa tantes interpretacions, també té la temptació d’escriure composicions per violí i guitarra. Aquesta peça es fruit d’aquesta temptació”.

I totes les temptacions fossin tan seductores, com les Quatre Peces Breus, una composició moderna, atractiva, per al lluïment sense afany de figurar de tots dos instruments. Sons contemporanis per a una Cantabile, Allegro e Leggiero, Adagio i Scherzando. Una obra innovadora, curiosa, amb encís i sense imitacions.

El programa oficial va acabar amb la Suite Espanyola de J. Nin, que inspirat en la més popular música nacionalista (Falla, Albéniz, etc., ) no va defraudar. Així la descripció musical de Castella la Vella, va resultar austera i profunda, amb un excel·lent treball del violí. Quasi es podia apreciar l’extensió dels camps de Castella. Murciana, alegre, brillant amb olors musicals de la seva famosa horta. Catalana, tot un contrast; exquisida, serena, mostrant seny i rauxa, descrivint amb un paisatgisme sonor els trets més fonamentals del tarannà català. I finalment Andalusa, pot ser la menys original en referència als autors esmentats, però també molt colorista i vitalista.

Torrent i Gold estaven encantats amb el concert, i el públic amb forts aplaudiments va agrair el gest amb els seus tres bisos, un d’ells amb l’esposa de H. Gold, Debbie Dare, viola i varen tocar d’una composició de Torrent Four Golden Pieces (jugant amb el cognom de J. Gold), una cançó de bressol, absolutament encisadora, suau i tendre, i amb perfecta sincronia de tots tres instruments.

Finalment, un Scherzo que també pertany a aquest grup de composicions i Paganini de nou amb la coneguda Sonata en mi menor.

L’acte va acabar amb una diàleg entre el públic i els intèrprets, especialment J. Torrent, doncs Gold i la seva esposa, només es podien expressar en anglès, qui va explicar entre altres temes, diferents característiques de la vida i obra de Paganini, de la qual Gold n’és un gran admirador i de qui posseeix documentació, manuscrits, etc.