Sunday, December 28, 2008

EL DISSENY: UNA MANIFESTACIÓ ARTÍSTICA





















Sempre s'entén el mot “disseny” en relació directa a la moda en tots els seus àmbits, ja sigui en el vestir, en el disseny d'ampolles per a perfums, el disseny d'espais interiors, i un llag etc.

Dissenyar és crear, però per fer-ho, no tan sols cal imaginació, sinó una preparació tècnica important. Amb aquesta base, és pot considerar el disseny com un camp artístic i per tant, com una branca més de l'art.

I així ho comprén i ho exposa la galeria en blanc, dirigida per Karen Blanch, que en aquesta ocasió mostra part de la seva creació conjuntament amb el joier Txè Aymat, Maria Bonilla i els seves il·lustraciones d'imans, Marta Arco i la seva línea Tremenda Mirada de joieria textil, o les firmes La Muka, de Gemma Grau, també de joieria textil i complements fets a mà, Esto es un sueño, disseny de moda a càrrec d'Elisabet Batlló i Yomeplanto, de Pep Combalia amb les seves samarretes de disseny.

La moda es relaciona amb la joieria, a través de la joventut i l'agosarament, de les firmes esmentades, en contrast amb la sublimació i la professionalitat de Txè Aymat, que recordem ja fa molts anys que té el seu taller al carrer Santa Maria, 7 de Mataró.

La joieria té quelcom de fascinat, de màgic que atrau poderosament l'atenció, no tan sols per ser dones, sinó per la potencia creativa que Aymat expressa a través de les seves obres, pel domini del material emprat, pel resultat final mistificar la bellesa. Sorprén la personalitat d'Aymat, amb contrast amb la seva tasca. En parlar o veure el seu tarannà bohemi, no sembla que es pugui dedicar a un faceta que necessita meticulositat i precissió. Però es d'imaginació desbordant i posseix l'exquisidesa que mostra en les seves creacions.

Anells, collars, fermalls, etc., prèviament esbossats, calculant mides, proporcions, plantejats en el dibuix exposat. Materials nobles i pedres precioses, tot en conjunt i harmonia per oferir una obra d'autor, amb la mateixa alçada que un quadre o una escultura. Una joia també és art, i cal considerar-la art, al marge del valor especulatiu que comporti, tot i que en una exposició, no es deixa de pensar en el mateix.

Aymat m'explicava que fa anys juntament amb tres o quatre joiers més de Mataró, varen muntar una exposició. Seria interessant tornar a repetir la idea, com a forma d'exhibir art i valor, alhora que reivindicar als creadors de joies com artistes.

Els dissenyadors de moda que acompanyen a Aymat, tenen molt de camí a fer. Tenen molta competència, i hauran de fer un gran esforç per situar-se, però mentre ofereixin els seus dissenys amb una base artística, seran autèntics. Evolucionaran a noves formes i creacions, però amb el convenciment que la solidesa artística es troba en ells.

Marta Arco amb Tremenda Mirada ofereix la simplicitat d'uns collars i uns fermalls fets amb roba, que de manera “chic” recorden els anys vint. Però també es capaç de decorar amb petites cares fetes en base de fusta i bolígraf o tinta, una paperera.

Esto es un sueño, Maria Bonilla, La Muka o Yomeplanto, es moda informal, sense pretencions, però única, de veritable disseny exclussiu, per un públic determinat, ben cert, però aquesta també es la llibertat de l'autor.

Karen Blanch contrasta amb els tres dissenyadors, oferint una obra pictòrica, dolça, plena de serenor, amb colors tènues, suaus, edificants. Una obra intimista, de traç lleuger, sense mesures ni perspectives, tremendament onírica, paisatges imaginatius només en el nostre interior.

En resum, es tracte d'una exposició, més ben dit, tal com diu el text de la invitació, un showroom, de petits i grans objectes fets a mà, i amb art. Una oportunitat de veure una exposició diferent i curiosa, de sortir de la norma, de contrastos i d'una visió de l'art tan única i alhora ampla, com els conceptes tradicionals.

L'exposició romandrà oberta fins al proper 21 de gener del 2009.

Wednesday, December 24, 2008

EL COGNOM CUSACHS, A LA MÀXIMA POTENCIA (i II) : HOMENATGE A MANUEL CUSACHS i XIVILLÉ








Coincidint amb 75è aniversari de l'escultor, l'abans Patronat Municipal de Cultura, ara IMAC, ofereix als mataronins – i als que no ho son també, és de suposar – a les sales del Museu de Mataró i a la sala 1 de Ca l'Arenas, una retrospectiva en homenatge a l'escultor Manuel Cusachs i Xivillé.

Un nombrós públic, prou coneixedor de l'obra de l'artista, va assistir a la inauguració el passat 17 de desembre, aquest cop amb la presència del regidor de cultura Sergi Penedès i fins i tot el cap del grup municipal de Ciu Joan Mora (ben mirat, li tocava estar-hi).

El president de l'IMAC, poc dotat per l'oràtoria, - i amb el temps no millora - va voler aquest cop assegurar-se el tret, i tot portant el discurs preparat, que no vol dir que fos ben expressat, va informar als assistents del fet anteriorment esmentat, tot i que la data real de l'aniversari es va produir al mes d'agost. “Es tracte d'una retrospectiva extensa de la seva obra, tot i que se'n troba a faltar. Aquesta síntesi pot ser un bon reconeixement per veure el seguiment de la seva obra, de diverses procedències i orígens”.

Penedès també va explicar la gran quantitat d'obra que disposa l'artista – ell n'hauria aportat molta més – però les limitacions de l'espai han marcat la tria de l'obra. L'exposició abraça des de fases d'experimentació artística fins a l'obra més recent, de forma i manera que l'espectador acabi per reconèixer que el que veu “es un Cusachs”. L'obra ha estat comissariada per Maria Cusachs, filla de l'artista, amb la qual cosa “presenta una visió subjectiva i de proximitat del seu pare”.

La mostra ha estat organitzada en blocs, i seguint diversos eixos de l'evolució de Manuel Cusachs, tant pel que fa a la tècnica, com a la matèria, formes, expressió artística, etc.

Tot fent esment a que la mostra de Ca l'Arenas té una tendència més personal i íntima, i que Mataró té situades sis escultures de Cusachs en diversos indrets de la ciutat – Plaça de l'Ajuntament, carrer d'en Pujol, Parc Central, etc. Penedès va finalitzar el seu discurs amb els agraïments de rigor a l'artista, a la seva filla i al personal de l'IMAC – com si no fos la seva feina – per la tasca realitzada, no deixant de fer esment de que Cusachs “és l'artista contemporani més important i un dels artistes innovadors en el panorama artístic contemporani”.

Tot seguit el torn de paraula va ser per l'escultor, que va aprofitar ben bé el moment per despatxar-se a gust de com havia anat el muntatge de l'exposició.

Agraint degudament al IMAC i al Museu l'organització de la mateixa, respecte a l'obra presentada va dir “hagués baixat 2 camions més d'obres. El Museu de Mataró ha sintetitzat i reduït. Ha fet un “tast”".

En referència a la tasca de la seva filla, Maria, com a comissària – no li agrada gens aquesta paraula – no se n'està de dir que s'ha col·locat una obra de cada època, tot i que de la seva primera, de quan era aprenent de dibuixant de Manuel Cuyàs o de Ricard Opisso, no hi ha res. “S'ha supimit per falta d'obra. Havia d'anar a Andorra, però hi ha hagut problemes del govern i fins a finals del 2009-2010 no es podrà exposar. És una exposició de setanta-cinc anys – 75 anys de no se què...”

Cusachs tot fent esment a la llibertat del seu ofici va dir: “La llibertat es pot expressar en l'art, si se sap bé l'ofici. El meu art té un sentit de llibertat totalment. Mai hi ha hagut velaitats d'avantguardismes ni res. Dominar l'ofici o la matèria, introduir vida dins un material fred com la pedra o el bronze...”

Tot parlant dels seus retrats i de les escultures de molts d'ells, així com també del dibuix de caricatures, Manuel Cusachs va acabar la seva intervenció tot dient: “Si dins aquesta matèria hi veieu un sentit de vida, és la fita que hauré aconseguit”.

I efectivament, dins les escultures de Cusachs hi ha vida, hi ha creació, hi ha tasca dura i entregada, hi ha amor per l'art, i art per amor al sentit més pur de la potencia expressiva d'un artista.

Les seves escultures tenen una estranya fascinació. Models del 1976 o la sèrie Dansa del mateix any captiven misteriosament. Hi ha sinuositat i lleugeresa en l'obra escultòrica de Cusachs, tot i que en el retrat i en els seus busts la fidelitat i la captació de l'esperit del personatge és absoluta.
El “tast” com diria el mateix escultor de l'obra pictòrica, la trobem en Nu de noia i màscara – 1975 carbó s/paper – Noia del quimono del 1974 (oli s/tela) o Noia andalusa - 1971 carbó s/paper – Obra d'una maduresa on també es denota la sinuositat de l'escultura.

La sèrie Escultura i Poesia, demostra l'exquisida sensibilitat de l'artista, que bo i treballant materials freds, sap donar-li el caliu i alhora la força de qui dona la vida a través de la bellesa de l'art.

Si més no, però hi ha una obra escultòrica que resulta absolutament frapant: El pas del temps, de l'any 1977, feta en bronze. Impacte perquè quan va ser creada aquesta peça, Cusachs estava en plena maduresa, i ja planteja artísticament la fase d'envelliment. És una obra plena de serenor i bellesa, alhora que agoserada, i amb una força expressiva única. En realitat, tot l'obra de l'escultor té una estranya força que sense més remei atrau com un imant.

En aquesta crònica, també vol ver un “tast” de l'obra perquè l'interessant es veure-la i contemplar-la. Mataró mostra una oportunitat única: dues generacions amb cent anys de diferència, d'entendre l'art. Josep Cusachs – Manuel Cusachs.

El visitat i espectador pot contemplar amb pocs metres de distància, el pas de la història a través de la pintura i l'escultura, i conseqüentment, pot veure tot un repàs a l'evolució de la societat.

Saturday, December 20, 2008

IMMA BENET, TEMPORADA D'HIVERN





La petita sala d'exposicions del carrer Sant Josep, acull de nou l'obra de Imma Benet. La mostra, que porta per títol L'Òreada, amb mig any de diferència de l'anterior, val a dir que no s'observen grans canvis en el seu treball– 6 mesos és poc – però ens ofereix una exposició on de nou expressa un gran domini del paisatge, especialment en el de camp, per sobre de la figura o del bodegó. El seu traç continua essent ferm i enèrgic, i la seva vitalitat la mostra a través lluminosos tons de groc, rosat, verd, etc. Es la seva forma d'entendre l'entorn que pinta, i d'oferir-lo al visitant. També hi ha inspiració en tons pastels que reflecteixen una sortida de sol.

La Imma pinta per plaer i per vendre, doncs la seva pintura continua complint amb la funció decorativa, tan digne com l'obra d'autor consagrat que es penja a les parets de col·leccionsites.

Pel que fa al tractament de la figura, especialment en el seu Nu, s'intueix una sensibilitat que amaga sota la traça del paisatge, perquè no és tan ella mateixa, però si bé pel seu tarannà podria tendir cap a l'abstracció – de fet ja hi ha algun quadre on el color domina per sobre la forma – no és de descartar el seu intimisme, bé a través de la figura humana, com d'una particular finestra, de tan sols finestró obert, i que de ben segur pot obrir en altres perspectives.

La pintura de la Imma Benet no te complicacions, és capta a la primera i no requereix esforç a l'espectador. No entrarà en els circuits oficials i semi-oficials, però serà expandida, el millor per un artista, doncs quedarà com a patrimoni i herència de moltes llars. L'exposició romandrà oberta fins al proper 5 de gener de 2009.

Wednesday, December 17, 2008

EL COGNOM CUSACHS, A LA MÀXIMA POTENCIA: ATENEU CAIXA LAIETANA: JOSEP CUSACHS i CUSACHS (II)

















La pintura militar és una branca molt especialitzada, que requereix tant perspectiva com detallisme. Només es pot trobar en estaments relacionats amb el món castrense o museus dedicats a aquest àmbit.

I veritablement quedar relegada a un espai tan concret, limita la percepció que el public en general en pot fer, de la seva qualitat, plantejament i sobre tot, pel gran moviment o acció que una obra d'aquest tipus ofereix.

En el magnífic catàleg editat per la Fundació Caixa Laietana, i que va ser lliurat durant la data de la inauguració, ja se'ns informa de les influències pictòriques que Josep Cusachs va rebre de mestres com Jean Louis David, que va ser pintor oficial de Napoleó, o d'Antoine Jean Gros, el seu millor deixeble.

Si més no, però cal destacar altres noms com Jean Louis Ernest Meissonier o Alfons M de Neuville. I s'en fa esment, doncs com a grans artistes, abocats a un aspecte tant concret de l'art, són absolutament desconeguts per la gran majoria del públic.

Cusachs presenta una pintura disciplinada, ferma, precisa, sense gaires variacions pel que fa al cromatisme – l'ambient militar tampoc necessita de de gran diversitat de tons – però el pintor va fer molt més que pintar un quadre; va fer una crònica. Actualment són els seus quadres, son document gràfic privilegiat de com es vivia l'ambient militar a l'Espanya del segle XIX.

L'obra Situació difícil, pintada l'any 1887, un oli s/tela de format mig, és absolutament frapant, doncs sap reflectir a la perfecció la tensió dels soldats esperant els esdeveniments i la incertesa dels mateixos, perfectament expressada en la boira lateral.

Desfilada al camp davant el rei Alfons XIII, (0li s/tela-1906-format gran), defuig de floritures, no hi paisatge pràcticament i presenta una situació austera, sense la grandesa pròpia d'una desfilada organitzada, essent el primer pla dels equins quelcom que l'espectador veu casi únic terme. Amb prou feines es defineix la figura del rei.

Per l'espectador actual, amb visió cinematogràfica, Bateria de muntanya (Canons Plasència), una obra del 1886, format mig, també oli s/tela, li suposa quelcom de conegut dels films d'ambient militar. Magnífica situació dels soldats, el detall dels uniformes, el moviment del cavall i fins i tot l'expressió dels soldats en primer terme.

Naturalment, moltes altres obres, dibuixos i esbossos, com també cartells, però pel que fa l'obra militar de Cusachs, no vull deixar de destacar Carga de cavalleria, del 1897, un oli s/tela de gran format senzillament únic, si ho comparem amb el munt d'escenes que hem vist del mateix tipus en molts films. Dues formes d'explicar la història, amb absoluta concordancia.

L'obra civil de Cusachs, dedicada preferentment al retrat, és també impressionant, especialment, el dedicat a la seva mare, de l'any 1890, un oli s/tela, entre mig i petit format, que captiva profundament a l'espectador, mostrant serenor i dedicació.

Tot hi pintar dins un estil clàssic, Cusachs no deixava de tenir certes innovacions, i així es pot veure a: Noi recolzat a la paret del jardí (1884, oli s/tela format mig), on es poden entreveure tocs d'impressionisme, gràcies a la magnitud del paisatge descrit, deixant al marge la figura del noi, quasi imperceptible.

Àvia amb mocador o Retrat de noia, ambdós sense data, també mantenen aquest toc impressionista, dins l'evocació d'un encís, doncs les formes son perfectament definides, però embolcallades dins un aura nostàlgica i tremendament humana.

Els retrats de la seva esposa o de la reina Maria Cristina i el petit Alfons XIII, són absolutament contrastants, doncs el primer mostra com Cuschs és artista i home, essent la visió de la seva muller d'una gran distinció, fet que el va captivar. L'espectador veu més la dona que l'obra en si. El retrat de la reina regent és formal, quasi militar, fet exprés. L'anima de l'artista queda limitada i es dedica a pintar el que veu. És bo aquest contrast doncs podem apreciar la gran qualitat del mestre, que gaudeix de l'art, tal com va sentir la vida castrense.

Aquesta mostra només es pot definir d'una manera: Una exposició magnífica.

Tuesday, December 16, 2008

EL COGNOM CUSACHS, A LA MÀXIMA POTENCIA: ATENEU CAIXA LAIETANA: JOSEP CUSACHS i CUSACHS (I)




Si al 2007 l'Ateneu Caixa Laietana tancava l'any amb l'Armari Blanc de Manuel Cusachs, al 2008 fa doblet amb al mateix cognom, però amb dues generacions de diferència, les del pintor nascut al 1851 Josep Cusachs i Cusachs, a qui dedica la darrera mostra del trimestre, - que romandrà oberta fins al proper 8 de febrer de 2009 - amb motiu del centenari del seu traspàs, l'any 1908, i que al llarg de la seva trajectòria, es va especialitzar en el retrat i en la pintura militar.

El passat dijous 11 de desembre, aproximadament una cinquantena de persones varen ser presents a l'esdeveniment, on majoritariament si podien trobar amics i parents de l'artista, famílies que han cedit obra per aquesta exposició, militars bons coneixedors de la vida i obra de Josep Cusachs i CAP, NINGUNO, AUCUN, NO BOBY, KEIN artista de nom de la nostra ciutat, (ni el mateix fotògraf que ha retratat la mostra, Ramon Manent), a excepció de Manuel Cusachs, com tampoc hi va haver-hi cap representació institucional, a excepció del director del Museu de Mataró, Carles Marfà.

No és el primer cop que en una mostra d'aquest tipus, “l'artisteo” local fa el buit de forma tan poc cortès. Recordo fa uns anys la dedicada al pintor Mikaelian, o darrerament l'Eròtica del Vidre. Evidentment soc coneixedora que en el mateix moment, altres inauguracions tenien lloc, i que hi ha imprevistos o gestions programades prèviament – el cas del president de la ASLL, representat per la seva esposa i la secretària de l'entitat - però no tothom estava en aquestes exposicions, ni tenia gestions, ni tampoc es van presentar desprès. El món cultural local té molt poc d'humanístic.

Jaume Calçapeu, membre del departament de Comunicació i Obra Social de l'entitat d'estalvi, va ser l'introductor a l'esdeveniment, tot informant de la tasca realitzada per Elisabet de Dòria, com a responsable de la mostra, del torn d'intervencions dels diferents parlaments i excusant l'absència de Ricard Navarro, cap de l'obra social, motivada per circumstàncies imprevistes.

Jaume Boter de Palau, com a president de Caixa Laietana, va encetar el torn d'intervencions manifestat que el desig d'aquesta exposició és el d'aprofundir en l'obra de Josep Cusachs, que ha estat possible gràcies a la col·laboració tant de persones com d'institucions (L'Inspección General del Ejercito de Barcelona, el MNAC, Museu de Mataró, Rafael Osorio, Francisco Segovia Barrientos, Conxa Virgili, etc. També es va adreçar al crític d'art Josep Ma. Cadena, agraint-li la seva col·laboració, així com la del biògraf del pintor Pedro Mora Piris.

Tot fent esment d'una sèrie de dades biogràfiques de l'artista, que es poden consultar al programa de la mostra, Boter de Palau va passar tot seguit a parlar del seu tarannà: “ens trobem davant d'un pintor militar del segle XIX, que als divuit anys volia fer carrera a l'exercit” . No va passar per alt l'admiració del pintor pel general Prim, descrivint seguidament alguna de les obres presents a l'exposició com la del retrat de Maria Cristina i Alfons XIII de petit, que des del 1891 fins al 1931 va estar al Saló de Sessions del consistori mataroní, i el de l'esposa de l'artista, una dama barcelonina, elegant i distingida que el va impactar.

De la seva vida militar, el president de Caixa Laietana en va fer resó de la seva participació en la tercera guerra carlina, i de com de l'experiència bèl·lica en va treure profit artístic, amb les seves obres dedicades tant als homes que formaven part de l'estament militar com d'altres elements, destacant el mestratge en dibuixar els cavalls “ningú els ha reproduït amb tanta exactitud i realisme”. Posant èmfasi amb la brillantor de la seva carrera militar i artística, tot i que li va tocar viure temps convulsos, Boter va acabar el seu discurs fent un repàs per l'obra exposada en els tres àmbits de l'Ateneu: primera planta, retrat, segona planta obra militar i l'Àmbit Zero on es mostren esbossos de diferents obres, i dibuixos i fotografies de la seva vida. “Mataró ha tingut la fortuna de tenir artistes notables amb importants trajectòries. Noms amb llum pròpia”.

Desitjant a l'auditori un Feliç Nadal, va cedir la paraula al conegut crític d'art Josep Ma. Cadena, qui amb permís de l'edat, i desprès dels agraïments de rigor, com si estigués a la “vora del foc”, no se'n va estar d'explicar la seva particular experiència militar – soldat de 2ª d'artilleria, mateix cos que Cusachs, amb anys de diferència - la qual cosa li va permetre d'afirmar la importància dels equins en paratges concrets com els de Ceuta, fet que, amb posterioritat valoraria en la pintura de Cusachs i entrendria la seva admiració pels cavalls.

Desprès d'explicar els seus avatars com a redactor del Faro de Ceuta, finalment va passar a comentar l'obra exposada. “Cusachs, home civil que li agradava l'activitat militar, explicava molt bé el plantejament de grans batalles i maniobres, o l'enfrontament de dos exercits, tal com desprès s'ha vist a les pel·lícules. (...) Hi ha voluntat de ser militar, no ser cap prosopopeia”.

Cadena, però va reconèixer la mancança del pintor: “el que li falla és el paisatge, però va tenir col·laboradors com la d'en Vancells, que si era paissatgiste”.

Finalment, Josep M. Cadena va acabar la seva actuació, perdó, intervenció, tot comentant aspectes d' Alfons XIII, de com va lloar l'obra de Cusachs, i de com entenia la vida civil. L'anècdota final va ser “quan la seva mare el renyava o castigava per alguna malifeta, el futur monarca responia amb un ¡Viva la República! per tal de fer-la enfadar”.

El torn de parlaments va acabar amb el Sr. Javier Moralta, qui breument va donar vivament les gràcies a algunes famílies que han cedit obra per la mostra, a Fernando Torres i Francisco Segovia, coronels de l'exercit, per la seva tasca envers l'obra de l'artista, a Caixa Laietana i a Elisabet de Dòria per la seva cura i atenció en aquesta mostra i al mateix Josep Ma. Cadena, de qui va dir que cada dijous, des d'en fa deu, sopaven junts, i que en la data d'avui no seria una excepció.

Moralta, emparentat amb matrimoni a la família Cusachs, va parlar també de les moltes anècdotes que coneix de l'artista, de la casa del carrer Pujol, de les particularitats com a pintor, etc.

Igualment va felicitar les festes i va engrescar al públic present a assistir a la inauguració el proper dimecres, 17 de desembre, de l'exposició homenatge a Manuel Cusachs pel seu 75è aniversari.

Friday, November 21, 2008

JAUME ARENAS: FASCINACIÓ I CAPTIVACIÓ




Fins al passat 16 novembre, a la Sala-Taller que l'Associació Sant Lluc per l'Art té a l'Edifici de la Presó, es va retre homenatge a Jaume Arenas, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, esdeveniment que malauradament ha passat sense pena ni glòria pels diferents estaments de la cultura (?) oficial de la ciutat, que mai ha tingut esme per reconèixer els seus creadors i personatges prominents.

I el finat Jaume Arenas s'ha hagut de conformar amb un indret, que si bé es adaptat, val a dir que no és el lloc adient, tenint un centre d'art que porta el seu nom.

Si més no, però lloable ha estat la intenció i el fet de l'ASLL, d'homenatjar aquest gran artista, la qual cosa, des de la crítica i la crònica d'aquest blog, s'agraeix i es dignifica.

Gràcies a aquesta entitat, el visitant ha pogut gaudir d'una obra absolutament única i fascinant, de paratges onírics amb pinzellada àgil i exquisida, amb una cromatisme ple d'estranya melangia, amb tocs romàtics de línies suaus, amb formes on l'abstracció té solidesa i frapant indescriptiblement. Una obra plena de fantasia, gens llunyana de l'avantguarda dels anys setanta i vuitanta, que malauradament es va estroncar pel traspàs de l'artista, que de ben segur hagués donat una creativitat inimaginable. Alguns l'han volguda imitar, però mai han aconseguit l'essència que Arenas sabia transmetre.

Si bé el figuratiu no era el seu domini – en Jordi n'era mestre – en Jaume guanya en potencia i rauxa expressiva, en imaginació i originalitat.

Una mostra del domini i mestratge de'n Jaume en l'aquarel·la, petita, ben cert, però encertada, procedent del fons del llegat Arenas, i que amb regust a poc es d'esperar que de tant en tant es vagi veient pel centre d'art Germans Arenas.

Sunday, November 16, 2008

MIL·LENARI DE SANTA MARIA (III): Concert

I els diferents actes de la setmana, dedicada a Santa Maria, s'anaren succeint. El dissabte dia 8 a la Capella del Roser de la basílica, d'estil barroc, el conjunt Exaudi Nos, musiques de l'esperit, era l'encarregat d'oferir un concert de musica renaixentista, que va tenir com a protagonista al compositor mataroní Joan Pau Pujol (1570 – 1626).

Tot i que com diu el llibre de F. Bonastre, F. Cortés, F. Costa, J.M. Gregori i Josep Pavia Joan Pau Pujol, la música d'una època, “Joan Pau Pujol (...) té una importància indiscutible en el context del panorama musical català. La seva música representa una fita cabdal en el trànsit del Renaixement al Barroc...”malauradament, el músic mai ha traspassat fronteres, que no siguin les de la capital del Maresme i d'algunes contrades catalanes, essent majoritàriament desconegut pel gran públic, i pel noranta per cent de la població de la vella Iluro.

I per tant, tot i l'esforç econòmic que se sap ha representat pel PMC (ara IMAC), la contractació del conjunt i el “marketing promocional” del mateix en base l'excelsitud del conjunt instrumental, la seva actuació es va desenvolupar dins els cànons que marquen la professionalitat, i el treball estudiat, però realitzada amb fredor i distanciament; les composicions interpretades no donaven per a més, tot i els entusiastes aplaudiments finals, provinents més d'amics, parents i familiars, i de companys de professió o afició, que no de públic en general.

El programa, compost per Villancets, el motet Beatus Vir, el Magnificant secundi, el Regina Coeli i la Missa a sexti toni, va resultar un tant monòton sense brillantor, harmònicament monocorde, faltant una veu, doncs totes les peces constaven a 8 veus, quan només eren 7 els intèrprets.

En les paraules de presentació del director de la formació, Joan Grimalt, en les que considerava la pretensió molt pretenciosa d'escoltar unes peces d'aurea sagrada, fent referència al nom de la formació (Exaudi Nos = escolteu-nos), tot demamant els aplaudiments al final del concert d'una hora de rellotge de durada – tal com també indicava el programa -
Efectivament, el concert es pot qualificar d'excessivament pretenciós amb unes obres de concepció limitada. Talment pot ser era l'encàrrec o desig del moment, qui ho sap.

No obstant, el més interessant va ser la Missa sexti toni, amb un Kyrie i un Glòria, enèrgics, i alhora captant amb sentiment i exquisidesa els significats d'ambdues paraules, transportant a través dels diferents registres de veus, una emoció certament íntima i sentida.

Si bé tal com s'ha esmentat prèviament, Joan Pau Pujol no ha estat ni serà mai un autor majoritari, i en tot cas, només serà reivindicat per un selecte grup “d'intelectualoides” musicals, que per tal de justificar la seva existència, estudiaran partitures d'autors mediocres, o d'escasses obres de gran qualitat, però que els hi permetran obtenir subvencions i contractacions a través d'organismes pro-governamentals, de les administracions que calgui, val a dir que se salva de la seva producció Música para el Corpus, obra recomenable, i disponible en CD, editada pel Ministerio de Cultura i altres estaments. O sigui, el que abans esmentaven. No obstant, la obra te qualitat, ha diferència de la del concert ofert.

Wednesday, November 12, 2008

MIL·LENARI DE SANTA MARIA (II): Conferència


Rafael Soler i Fonrodona, membre de l'equip de recerca del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, va ser l'encarregat el passat dijous dia 6, d'iniciar el torn de tres conferències previstes per aquest mes de novembre, a l'estatge del Museu Arxiu, al voltant de les celebracions del mil·lenari.

Amb un estil planer, com el de l'avi que explica la seva vida als nets, les 62 persones presents, amb el recolzament explicit de la seva família, varem escoltar atentament, les particulars experiències i vivències de Rafael Soler a l'entorn de Santa Maria, i de com ell la recordava de menut.

Amb presentació prèvia de Manel Salicrú, director de l' entitat, i amb base històrica reconeguda, - havia estat durant la dècada dels vuitanta, gerent del Museu de Mataró, Soler que també ha realitzat nombrosos estudis sobre la basílica i el seu entorn, publicats principalment en Els Fulls del Museu Arxiu, va descriure als presents tant l'interior com l'exterior de l'edifici eclesiàstic: la façana amb els tretze apòstols, els evangelistes, doctors de l'església, la capella dels Sagrament amb pintures d'Enric Monsardà “Era una pintura fortament catequista”, fent especial incidència en la devoció al Sagrat Cor, que era molt social.

Les primeres associacions de Santa Maria, d'origen gremial, les capelles dedicades a Santa Llúcia, Sant Joan i Sant Josep i el gremi dels fusters, el gremi dels navegants i comerciants d'ultramar, dels qui Sant Elm n'era patró, l'altar dedicat a Sant Pere, “una imatge curiosa vestit de túnica i sandàlies de pescador, però assegut en un trono i amb les claus del papa”, l'altar dedicat a Sant Desideri, patró de la ciutat abans que les Santes, Imatges com el Sant Crist de la Puríssima Sang, que era el que es treia per Setmana Santa, les referencies a St. Josep Oriol “molt venerat abans que fos beat”, a les diferents restauracions de Santa Maria, i a la seva etapa del barroc, tot i que “el barroc estava força desacreditat”, destacant el St. Esteve de Viladomat, el cap de moro que hi havia sota l'orgue, i com aquest durant la guerra del 36 al 39, va poder ser salvat gràcies a que un tal indult. També va parlar de la Capella dels Dolors “però això mereixeria una conferència apart”.

El seu recorregut, basat tant en la seva experiència personal com en les lectures dels llibres de Ferrer Clariana i Marià Ribas, en les seves col·laboracions amb Lluís Adan o en Xavier Alarcón, va acabar en l'altar major, i la seva invocació a Santa Maria. “Les Santes eren venerades, però hi havia més devoció per la Mare de Déu". Al 1938 es va portar a serrar l'altar major (que no és el que hi ha actualment), però no es va poder fer pels claus i travessers que hi havien”.

Soler té molt present encara la seva infantesa: “parlava de la meva memòria. Què hi feia un nen de vuit anys a Santa Maria?. Hi havia vint-i-tres capellans, que es reunien en la missa conventual, vaig tenir els primers contactes amb el catecisme, amb el Dr. Samsó. Sempre he vist que el presentaven com un home molt seriós, però alhora del catecisme amb la mainada era molt amable. Era una persona entranyable per a nosaltres”.

Rafael Soler va acabar la seva dilecta xerrada fent esment de la tasca de les Congregacions Marianes, que acollien activitats com la música, o la creació de la Federació de Joves Cristians.

Les seves paraules finals, però, les va dedicar als seus records malauradament inesborrables sobre la guerra civil: “Des de casa, vam veure com tiraven al carrer estris d'església, confessionaris, imatges, el mobles de Can Calvo, i com en van fer una gran foguera. L'esperança era que no durés gaire però la guerra anava venint, i anava produint morts, notícies i crits “s'havia fet justícia matant al rector de Santa Maria”. Varen agafar al meu pare, em varen informar de la mort del Dr. Samsó. La guerra estava venint. Mort el Dr. Samsó i agafat el meu pare, jo que era un noi de tretze anys, sense buscar-ho ni voler-ho, em vaig convertir en un home. Com a noi, ja no podria explicar res més”.

Amb forts i emotius aplaudiments, el public va agrair a Rafael Soler i Fonrodona la seva xerrada i l'exposició de la seva particular i viscuda memòria.

MIL·LENARI DE SANTA MARIA (I): Exposició fotogràfica





















Els actes en commemoració dels mil anys de la parròquia de Santa Maria, continuen durant tot aquest mes de novembre. Tot i que Mataró té ja una població molt propera als 120.000 habitants, l'afluència de públic als diversos esdeveniments, no és pot dir que sigui multitudinària. Tan sols, participen activament en els mateixos el MTV (Mataró de Tota la Vida), emplaçat principalment en el Centre i Eixample de la ciutat, i algun que altre despistat interessat en el tema.

La gran majoria de mataronins, malauradament, està d'esquena al simbolisme del mil·lenari, la qual cosa dona proves contundents de la condició de “ciutat dormitori” de la vella Iluro.

Dins el programa d'actes d'aquesta tardor per commemorar aquest mil·lenari, cal destacar l'exposició Santa Maria, mil anys d'història i cent anys de fotografies, inaugurada el passat 17 d'octubre a l'estatge del Museu Arxiu, C/ Beata Maria, 3.

Davant una afluència d'una setantena de persones – tot un record – entre els que es podia trobar a regidors com Joan Mora (Ciu) o Carlos Ferrando y Manuel López (PPC), representants d'entitats, partits polítics, historiadors i membres de l'IMAC (abans PMC), com el director del Museu de Mataró, Carles Marfà, etc., i sense oblidar de Mn. Barat, rector de la parròquia, Manel Salicrú cap del Museu Arxiu, en les seves paraules de presentació de la mostra, va posar èmfasi en la vàlua de la foto com a document històric: “té tanta importància com qualsevol altre document escrit. Amb la imatge hem pogut descobrir 100 anys, tot el segle XX”.

A través de les 342 fotografies exposades, el visitant pot veure l'evolució de la basílica, i conseqüentment, la transformació de la ciutat.

Salicrú, va destacar la distribució de les imatges, a través d'un esquema de tres eixos: Calendari litúrgic, (Tres Tombs, Diumenge de Rams, Setmana Santa, Les Santes, etc. ) Activitat parroquial (Casaments, Baptismes, Congregacions Marianes, Acció Catòlica, etc.) i Rectors i capellans, on el bisbe Francesc de Paula Mas i Oliver i té un apartat específic.

“No és una exposició exhaustiva. En conservem moltes, però ens en falten moltes”- va comentar el director del Museu Arxiu respecte a la mostra exposada, tot fent alhora una crida pública a totes les persones que disposin de fotografies de la ciutat, per tal que aquestes no es perdin, i puguin ser conservades amb bones condicions.

Salicrú va tenir un especial record per Miquel Sala, traspassat dies abans, i que gràcies a la seva afició fotogràfica, el Museu Arxiu disposa d'una sèrie de fotos dedicades al Mataró de la transició (anys setanta) i a la transformació urbanística de la ciutat, durant el període 1995-2005.

Les imatges exhibides pertanyen a diferents fons fotogràfics: Arxiu Mas, Santiago Carreras, Estudi Massachs, Estrany fotògraf, etc. I Francesc de P. Spa i Salrich, amb qui es va iniciar l'arxiu fotogràfic del Museu.

Per últim, va destacar les fotografies de Marià Ribas, realitzades durant la guerra civil, on el visitant pot comprovar la destrucció de la basílica durant els mesos d'agost i setembre del 1936, convertint-se posteriorment l'interior en un mercat. Un grup de cultura vinculat a l'Ajuntament d'aquell moment, va aconseguir documentar l'edifici que s'estava destruint, salvaguardar part del patrimoni de la basílica.

“És una visió simplificada, però en imatges molt descriptives de Mataró del segle XX”.

Veritablement, amb mitjans tècnics no gaire avançats, s'aconseguia una qualitat fotogràfica única, alhora que una prova documental precisa d'un moment i d'una època. Frapen les imatges de la destrucció de l'edifici, alhora que veure el cos innerve del Dr. Samsó afusellat.

L'exposició és un passeig en el temps, d'unes costums i una litúrgia que han passat al record, que varen formar part de la vida quotidiana, de molts mataronins que vivien amb fervor i amb total creença, les tradicions eclesiàstiques.

Un reportatge gràfic d'una centúria, perfectament coordinat, per l'equip tècnic habitual del Museu Arxiu de Santa Maria: Lluís Adan, Joan Castellà, Ramon Reixach, Josep Rovira, Aureli Rugama i el mateix director Manel Salicrú, que amb el seu esforç de conservació i constància en la preparació, dona a conèixer als mataronins, no tan sols els fons de l'entitat, sinó la veritable raó d'existir de l'entitat: la conservació de la història de Mataró.

Wednesday, November 05, 2008

JOAN PAU BLANCH RIBÓ, LA LLIBERTAT DE L'ARTISTA




La creativitat no te formes concretes d'expressió, i les pot contenir totes. Joan Pau Blanch Ribó, que enguany fa 60 anys és un exemple clar del concepte llibertat en l'art.

Fins al proper 15 de novembre exposa a la sala espaienblanc del carrer Lepanto de Mataró, un conjunt d'obres que abraça des del 1971, fins a l'actualitat, tenint en compte que la seva primera exposició individual la va fer al 1978 a la Sala Rovira de Barcelona.

Una retrospectiva “30 anys d'art 1978-2008”, de varietat de formats destacable, i on precisió en el detall i força expressiva es conjuguen en la personalitat d'un arquitecte de professió, que durant prop de quinze anys va estar dedicat al món del disseny i la moda, i que en la actualitat complementa la seva faceta pintor amb la docència d'aquest art.

La seva primera obra El port de Saint Tropez, (1971), un oli s/paper, ens mostra amb una pinzellada ampla i plena d'energia una excel·lent base acadèmica, sense defugir de l'avantguarda que imperava en el moment, i de quelcom que caracteritza bastant la seva obra: lluminositat.

Si bé tot seguit ens sorprèn un detallisme in extremis amb Strasborug del 1978, on destaca una la meticulositat en descriure una casa, a base d'aquarel·la i tinta xina, abans exposa amb Saint Tropez village (1972) una varietat de cromatismes molt mediterrània i efectista, una expressió de vitalitat.

La tècnica d'aquarel·la amb tinta xina la posa en joc un altre cop amb Barques a Mataró, on sobta el traç de les taques amb tinta.

Joan Pau Blanch es principalment paissagista. No obstant, mostra la seva basant més tendre i intima amb un dibuix a llapis La meva dona i fill, (1979)un retrat seré i dolç com suprema representació de la maternitat.

Jacquard (1981), és l'equisidesa absoluta. El preciosisme d'una traça petita, plena de paciència, per descriure un ram de flors de tons relaxants i plens de romanticisme.

El salt en el temps es produeix al 1996, quan en plena maduresa artística, i desprès de la seva etapa pel disseny mostra amb Finestral i el Món d'Enric Viart, (acrílics s/paper), una imatge dinàmica, en quan a cromatismes, concepció de volums i espais, d'una creativitat recuperada per la pintura, mostrant a través de la intimitat d'unes cambres, un desig de pintar pel plaer de pintar, amb una aparent senzillesa de formes, però que realment estan curosament treballades, i especialment es nota en Nu i Sensualitat (2000 i 2001 – acrílic s/paper i s/metacrilat respectivament).

La llibertat de l'artista, que del paisatge passa a la forma humana, es manifesta amb tot el seu esplendor amb Venècia i Venècia irreal (acrílic s/ paper i acrílic s/tela). Ambdues del 2005, presenten la variant d'una ciutat mil i un cops retratada i pintada, i que sempre es mostra captivadora per la màgia del nom en que era coneguda: La Serenissima.

Blanch Ribó capta la basant renaixentista i misteriosa amb uns nocturns d'extrema dificultat de realització, i amb un resultat sublim i impactant.

El seu homenatge a Dali, on podem notar alguns, escassos visos d'abstracció, ens condueix a l'obra actual, on hi ha quelcom de comú: moviment, dinamisme, treball curós en trobar tonalitats, combinant amb rectitud de línies i perspectives.

Destaca Nord i especialment Escuma, ambdós, acrílics s/tela i fusta, radiants on el mar cobra vida a través de la pinzellada de Blanch Ribó.

Amb Venècia 2008, i Picadilly, Paissatge de la Rambla (acrílics s/metacrilat), entre d'altres, es completa una mostra activa, d'artista amb estil absolutament lliure, sense obstacles, que disposa de la versatilitat de treballar amb tècniques i materials diversos amb profund domini, destresa i agosarament, sense que sentiments i emocions quedin al marge de la seva obra.

Sunday, November 02, 2008

PREMI ILURO-2008: Veredicte i conclusions (II)


Acabada la conferència, i seguint la més rigorosa tradició, el secretari del jurat, Ricard Navarro, va llegir el veredicte corresponent a la 50a. Edició del Premi Iluro 2008.

Com en la convocatòria 2007, el jurat format per : Jordi Nadal Oller, president, Pilar González Agápito, Manuel Salicrú Puig, Joan Sanmartí Grego, d’Antoni Pladevall Font, va concedir per unanimitat a l'obra presentada sota el pseudònim Epistolar. Els viatges del Capità Moreu (1809-1815) a Joaquim Llovet i Verdura, guanyador per sisena vegada d'aquest guardó.

Un cop recollida la insignia i després de la sessió de fotos reglamentaria, Boter de Palau va demanar al guanyador que adrecés unes paraules al públic present en referència a la seva obra (això no entrava dins la tradició, i és tot un detall que s'agraeix).

Joaquim Llovet, gran estudiós de la història local i comarcal, i que té com a obra més popular La ciutat de Mataró (1959-61), de la que en va fer una revisió amb Mataró, dels orígens de la vila a la ciutat contemporània (gener-2000), va parlar a l'auditori, fent gala del seu característic sentit de l'humor, tot explicant en que consisteix la seva obra, extreta d'uns copiadors de cartes del mateix Capità Francesc Moreu, originari de Calella.

El copiador comença a partir dels temps de la invasió napoleònica a Espanya, i el protagonista del llibre de Llovet explicava tot el que passava a la anomenada Nova Espanya, (actualment Mèxic); és a dir, a les colònies d'ultramar, fent especial incidència de la rebel·lió dels indis contra els espanyols. “El capità Moreu explica que a qualsevol el degollaven per cinc cèntims”.

El llibre és una crònica de fets, del que passava a les Amèriques, i del que succeïa a la península, amb forces anècdotes i també amb anotacions i comentaris del mateix capità Moreu.

“Superat el període d'Atapuerca, el llibre està previst que sigui editat pels voltants de Sant Jordi” va concloure el Sr. Llovet, amb els aplaudiments del públic”.

I tornant a la tradició més recalcitrant, la resta d'obres presentades: Una història inèdita de Mataró (1850); De la guerra de Cuba a la guerra civil, Crònica dels moviments polítics, econòmics i socials a Canet de Mar (1898-1936); La portella de Mantet; Les històries de la iaia i Mataró 1950, un retrat d'una època, varen merèixer els comentaris i opinions del president del Jurat des de ja fa un munt d'anys, el Dr. Jordi Nadal, que novament trencant la tradició, va començar per l'obra guanyadora.

“Són quaderns de bitacora del Capità Moreu i la nau Concepció. Va fer quatre viatges a Amèrica al llarg de la seva vida”

Nadal en va destacar l'època en que es produïen els viatges, amb “durades de vuitanta dies, mars convulsius i tripulacions complexes”. Un material molt ben comptabilitzat, amb detall de preus i tasses de benefici, etc. Per al Dr. Nadal, la segona part del llibre li va ser més gaudidora, doncs s'expliquen dades de com la població de Veneçuela veia a la gent de la península, i com els espanyols contemplaven la vida dels ciutadans de les colònies americanes. “El llibre no es gaire gros, cosa que es d'agrair, i té capacitat de síntesi. Sap sortir del període estricte i basa molt bé la seva informació”. Destacant el tarannà aventurer dels qui anaven a fer les Amèriques, el Dr. Nadal va acabar la glosa a l'obra guanyadora, tot llegint petits paràgrafs del mateix, i expressant els seus comentaris sobre la seva particular visió de l'actualitat catalana, envers l'època del Capità Moreu i manifestant la seva admiració per la tasca del Sr. Joaquim Llovet, com a profund coneixedor de la ciutat i la comarca, amb un treball primmirat, mereixedor de consideració que de molts professionals dedicats a la història.

En referència a Una història inèdita de Mataró (1850), Nadal va reconèixer que l'autor describeix a una família benestant, els Palau, durant un període de trenta anys. “Valor: no es una gran història, però té un valor que és innegable: es una història de Mataró (...) Si l'autor hagués pres més en consideració, si l'autor hagués treballat més...”van ser les paraules al comentari d'aquesta obra, passant tot seguit a De la guerra de Cuba a la guerra civil, Crònica dels moviments polítics, econòmics i socials a Canet de Mar (1898-1936): “És el més gros de tots. Està fet d'una forma antiquada. Són uns anals. La sèrie és molt nodrida, hi ha noticies molt diverses al igual que anècdotes, però hi ha un excés d'informació”

Per al Dr. Nadal, La portella del Mantet li va semblar un llibre desconcertant. “Una sèrie de fets viscuts pel Sr. Vicenç Arbiol de Canet, exiliat degut a la guerra civil, doncs es trobava en el bàndol perdedor. El text va amunt i avall i és molt difícil de seguir”.

No obstant la mala crítica, per al president del jurat hi ha una frase que el va colpir “No és una guerra entre bàndols sinó entre tots. Hi ha mil guerres civils”, explicant tot seguit un fet sobre el comportament extremista a que va estar sotmès un conegut seu. “Està ben escrit, però no se sap per on va".

Nadal va definir Les històries de la iaia com un text curt, que es pot resumir en les paraules que varen manifestar tots els membres del jurat “Tots n'hem tingut de iaia”, i aquí es va permetre una petita dissertació sobre l'excepcionalitat de l'estimació de les àvies pels seus nets, i de l'excepcionalitat d'aquesta estimació. “Això no és una història especial. Si es tractés d'una iaia especial, però la meva iaia era igual”.

I finalment Mataró 1950, un retrat d'una època, del que va comentar que es tractava d'un treball interessant però no acabat, a base d'un llegat que va fer Pere Pagès, dibuixant i ninotaire a Julià Gual, periodista i escriptor, durant la guerra civil “És un recull de vint retrats de personatges. És tracte de caricatures maques i expressives. Hi ha un esforç per documentar qui eren en Gual i en Pere Pagès , però el treball es va quedar curt, perquè només parla dels que tenen caricatura”.

Nadal va fer esment del fet d'haver estat escrit amb pressa, i d'estar massa tancat en si mateix. “No és un retrat de l'època, no hi ha suficients testimonis”.

Però, l'actuació anual i estel·lar del Dr. Nadal no va acabar aquí. Continuant amb la tradició, va mostrar la seva satisfacció per la collita d'obres i per la consolidació del premi, aprofitant l'espai cedit per manifestar opinions i comentaris respecta a la situació política i econòmica actual, criticant el sistema del que ell en porta tants anys gaudint.

L'acte es va tancar amb la intervenció de Jaume Boter de Palau, amb agraïments de rigor al president del jurat “per les aportacions i divagacions a vegades conegudes de raó”, al Dr. Sala per la seva conferència, als membres del jurat pel temps dedicat i a tots els concursants “només amb ells any rera any donen continuïtat i justifiquen la concessió del Premi Iluro durant aquests cinquanta anys, premi degà dels premis d'història de Catalunya”

Les paraules finals del president de l'entitat d'estalvi mataronina, varen anar adreçades a la presentació del llibre guanyador de l'edició 2007 del Premi Iluro: “Els orígens de la tradició política liberal catòlica a Catalunya. Mataró Segle XVIII i XIX”, a cura del Dr. en història contemporània Ramon Reixach i Puig “Un llibre d'un Kg., però apassionant. Llibre exhaustiu en informació i referències. L'allau de personatges faria les délicies d'un Dostoyevskio on Tolstoi".

Tot convidant al piscolabis posterior, i de nou trencant la tradició, els assistents a l'acte, varem rebre el llibre de Reixach, juntament amb el text de la conferència del Dr. Sala, en mig de la mostra que fins al proper 16 de novembre romandrà oberta a la sala d'exposicions de la plaça Santa Anna: Premi Iluro, 50 anys. A base de text, pancartes, algunes fotografies i imatges en pantalla de plasma, el visitant pot conèixer de primera mà i de forma avorrida, l'evolució d'aquest premi, on les edicions guanyadores i accèssits, sempre han tingut el mateix format, canviant amb el llibre del Dr. Reixach el mateix, amb una imatge visualment més atractiva. Només un modest suggeriment: també haguera estat curiós, com a complement de l'evolució històrica, veure exposats els manuscrits presentats de les obres i accèssits guanyadors.

Friday, October 31, 2008

PREMI ILURO 2008: Presentació i Conferència (I)





Joaquim Llovet i Verdura, un històric de la historia va ser el guanyador de la 50a convocatòria del Premi Iluro d'enguany amb l'obra Els viatges del Capità Moreu.

L'acte acadèmic-conclusiu que va tenir lloc el passat dijous, 30 d'octubre a la sala d'actes de Caixa Laietana, estament convocant del guardó, va comptar amb un nombrós públic: els habituals de cada any, cada cop menys per raons d'edat, alguns ex-regidors i un ex-alcalde, Manuel Mas, i un conjunt d'homes amb vestit i corbata, que per seu tarannà es veien més habituats a les tasques mercantils i credíticies que no pas culturals, però que varen ajudar a molt bé omplir els seients de la sala.

Com també és normal – faltaria plus – cap representant oficial del Patronat de Cultura – ara IMAC -, a excepció d'Àngels Soler, que pertany al Museu de Mataró, i també a destacar l'assistència de Rosa Almuzara, cap de l'arxiu comarcal.

I l'esdeveniment va començar amb les paraules d'introducció del president de l'entitat d'estalvi, Jaume Boter de Palau, qui primer de tot va excusar la absència de l'alcalde J.A. Barón i dels actuals regidors del consistori, per la coincidència amb el ple municipal extraordinari dels pressupostos 2009 (al menys des de fa dotze anys, mai s'havia donat aquesta casualitat).

Boter de Palau, com a bon aficionat a la historia, no se'n va estar d'explicar al personal l'estreta relació entre el Premi Iluro i el que fa trenta anys es celebrava com a “Diada de l'Estalvi”. Tenia lloc durant la festivitat de Tots Sants, i els diferents actes programats, duraven forces hores.

“Ara la caixa de junta d'accionistes, i els discursos presidencials es fan a les assemblees generals (...) Des que hi ha acte acadèmic, sempre hi ha una conferència. Els habituals de l'acte, ja saben que s'han tocat tots els temes, però ens quedava la primera plana: la prehistòria”.

I tot seguit va presentar al Dr. Robert Sala, professor de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili, membre de l'equip d'investigació del jaciment d'Atapuerca.

Glosant la figura del Dr. Sala – autor de llibres com Planeta Humà, d'importants col·laboracions amb revistes estrangeres de prestigi en el camp de la paleontologia. “La seva tesi doctoral sembla més aviat un llibre de matemàtiques, i algunes de les seves obres, més que llibres sobre arqueologia, semblen de filosofia i sociologia”. - li va cedir el torn de la paraula.

I si bé la majoria dels presents pensaven maliciosament que tractant-se de la prehistòria, assistiríem a una soporífera conferència, quina nova ser la nostra sorpresa, quan ens vam trobar davant del significat de les investigacions d'Atapuerca, situat a quinze kilòmetres a Llevant de la ciutat de Burgos, dels seus principals jaciments o cavitats: La Gran Dolina i la Sima del Elefante, “Amb Atapuerca ha quedat demostrat que Europa havia estat poblada molt abans del que se suposava”, de com amb l'evolució de la tecnologia de les eines trobades, és la mateixa que es va donar a l'Àfrica. “La història de la tecnologia humana es la història de com obtenir millor menjar amb l'ajut de les eines. Les eines per tallar varen facilitar l'aparició de restes humanes. Atapuerca demostra el nucli més dur de la teoria de Darwin: la lluita per la supervivència”.

Amb l'ajut de mitjans informàtics, els presents vàrem poder conèixer Altres aspectes que va destacar el Dr. Sala com: la cronologia de les ocupacions humanes, aportant dades importants sobre els jaciments esmentats, i quelcom que va sobtar seriosament a l'auditori: el canibalisme existent, degut a la manca d'aliments. Les eines per tallar carn, varen servir per esquarterar persones, principalment gent jove d'entre 6 i 18 anys. Una forma d'eliminar la fase reproductiva.
Atapuerca, que ja fa prop de trenta anys que està actiu, encara està pendent de troballes, i continua presentat moltes preguntes. Gràcies a un ferrocarril miner, que mai es va fer servir, es va poder realitzar el descobriment.

Si van trobar restes de grans cérvols, gossos salvatges, àligues pescadores, la qual cosa fa pressuposar que hi havia un important subministrament d'aigua, be per un riu o llac.

“Totes aquestes dades les hem pogut obtenir amb tècniques radio mètriques (anàlisi dels elements radioactius naturals), i hem pogut determinar l'edat de les restes i del jaciment: Entre 1.200 i 1.300.000 anys. (una mandíbula trobada, a la que li falten dents, n'és la prova) Atapuerca demostra que l'activitat era molt reduïda, doncs es tracte d'una cova de difícil accés”.

Les conclusions del Dr. Sala en referència a l'estirp europea pobladora d'Atapuerca es que en un moment determinat va haver-hi un col·lapse i va desaparèixer aquesta estirp, que han anomenat “Antecesor” (s'ha trobat una fosa comú amb vint i vuit cadàvers. És el jaciment on hi ha més restes humanes que d'animals o eines de cacera) i fins al cap de molts anys desprès que no hi van haver-hi nous pobladors.

Tuesday, October 21, 2008

CA L'ARENAS, NOVA TEMPORADA. Presentació i Discursos (I)

El passat dissabte, 4 d'octubre es va inaugurar a Ca l'Arenas, Centre d'Art del Museu de Mataró, la nova temporada artística 2008-2009, que té com a nexe d'unió de totes les exposicions previstes l'interioritat de l'ésser humà: Mirar endins – Interiors.

Davant d'un cada any més escàs públic – amb la destacada absència d'artistes de reconegut prestigi, o del col·lectiu Els dimarts al Llimoner – i la presència de Can Xalant boys (and girls, of course), el regidor de cultura, Sergi Penedès, va iniciar el torn de paraules acompanyat d'alguns dels artistes que exposen en aquest inici de temporada, i també d'alguns regidors de torn.

Penedès va destacar el fet d'inaugurar-se una nova temporada, amb un seguit de reformes arquitectòniques i de manteniment ja fetes, (ho va anunciar l'any passat), com a conseqüència de tractar-se d'un habitatge antic i adaptat. “Fa un any era una intenció, ara és una realitat”. També va fer esment de l'inici en alguns cassos i continuïtat en altres, d'un conjunt d'activitat complementaries , no tan sols en art sinó en cultura: conferències, seminaris, tertúlies, etc., Relacionades tant amb Ca l'Arenas com en Can Xalant.

En referència a les exposicions: “S'articula tot el discurs expositiu al voltant d'un tema, aquest any interiors”.

Les xifres també varen formar part del discurs del president de l'IMAC (aquestes sigles semblen més el nom d'un saló firal de Barcelona que no pas un estament municipal). En total, 11.000 visites, distribuïdes en 5.000 visitants i 6.000 escolars, repartits entre els diferents centres de Mataró. (Crec que seria necessari precisar que dels 5.000, molts han estat repetitius, com per exemple, aquesta cronista, la gent de la Sant Lluc, etc., però naturalment, el comptador no distingeix qui repeteix; compte visites).

Penedès va valorar positivament aquestes dades, tot acabant el seu discurs, (afortunadament sempre no gaire llargs), fent esment de l'exposició del primer pis, i de les aportacions que per la mateixa s'han utilitzats procedents dels fons del Museu de Mataró. “Cal hipotecar el primer pis per una exposició permanent? - Sí, doncs permet activitats complementaries i educatives”, pregunta aquesta sembla ser formulada més d'un cop per alguns mataronins".

Tot explicant la distribució habitual de les sales pel que fa als artistes que hi exposen, va cedir tot seguit el torn a Carles Marfà, director del Museu de Mataró, qui va iniciar el seu parlament “tot fent una aturada en el viatge, per donar una ullada més cap a la intimitat. La programació s'articula fent exposicions amb els interiors. S'intenta mostrar més enllà dels objectes i en la seva evolució”.

Marfà va posar de manifest la importància de la planta baixa, per donar a conèixer a artistes de prestigi, tant a nivell individual, com a través de l'intercanvi amb altres centres.

A nivell individual, artistes com Manuel Cusachs, Ramon Manent, (per tots ben coneguts) conjuntament amb els intercanvis del Museu de Tarragona o del Fons del Museu d'Art de Sabadell, configure la primera part de la temporada, pel que fa a la Sala 1. Però la temporada s'inaugura amb Josep Ma. Codina de qui Marfà va ressenyar: “Comencem amb la seva mirada obstinada, mirada intimista, que tots portem a dintre i que ell mostra a través de la seva creació”.

Pel que fa al Menjador, els germans Arenas i el seu ampli fons continuaran omplint les parets de l'indret. “Hem començat amb un quadern que els artistes locals li varen dedicar en saber-se la greu malaltia que patia. És una forma de saber com es movia l'art a la ciutat...”

La Sala 2 i la Galeria estan dedicats a l'art emergent. (Abans s'en deia contemporani, desprès d'avantguarda). “Els artistes exposen el seu art i ens permeten un leif motive personal i subjectiva del tema, que mostren provant contrastos”. Gent com Raül Roncero, Arena Tarrés, Glòria Safont-Tria, etc., seran presents a aquestes sales.

Finalment, Marfà va acabar la seva intervenció tot informant de la vinculació del centre Ca l'Arenas amb Can Xalant per activitats creatives i divulgatives, a través de videos com el que s'exposa en el soterrani “Formant part del Museu amb un projecte de més llarg recorregut” de l'organizació de 6 tallers, per tal de mantenir el lligam educatiu, a tres nivells: educació infantil, primària i secundària. “Tota la feina que estem fent i que volem anar desenvolupant amb el públic i els artistes, col·laborant per tal que el centre pugui mantenir una dinàmica artística.

Amb els agraïments de rigor habituals en aquest tipus d'esdeveniments, al personal del IMAC (abans PMC), i convidant als presents a una copa de cava, va quedar inaugurada la temporada, iniciant-se un recorregut pel primer pis i la mostra permanent Més enllà de l'objecte, emmarcada en Mirar endins. Interiors.

Tuesday, October 14, 2008

SANTA MARIA: OBJECTIU PICTÒRIC




















Fins al proper 19 d'octubre romandrà oberta a l'Àmbit Zero de l'Ateneu Caixa Laietana, l'exposició del concurs de pintura ràpida, convocada per l'Associació Sant Lluc per l'Art, en motiu de la celebració del Mil·lenari de Santa Maria.

La mostra, inaugurada el passat 21 de setembre, presenta prop d'una trentena d'obres procedents d'artistes fora de l'àrea mataronina, -es llàstima que els artistes locals se sentin tan poc idenfiticats amb la història de la nostra ciutat – configuren una exposició de base temàtica única, però de visió absolutament dispar i sorprenent en alguns cassos. Una crònica artística d'un moment, d'un indret i d'un temps.

Veritablement, l'espectador acostumat a visitar sales i galeries, identifica amb promptitud l'especialització d'alguns artistes als concursos, la qual cosa pot representar una arma de doble fil, doncs la tècnica, en molts cops depurada, apaga el sentiment i l'essència propia de l'art, de mostrar la bellesa d'un indret, a través de l'ànima d'un artista.

No obstant, és acceptada aquesta actitud, i més tenint en compte que si no hagués estat per pintors com: Josep Plaja (Esclanyà), Joan Teuleria (Campllong), Joaquín Marré (Pineda de Mar), Santi Dominguez (Premià de Mar), etc. etc, i ens n'haguessim hagut de refiar dels artistes d'aqui, el concurs s'haguera declarat pràcticament desert.

El primer premi de pintura al oli, va recaure en Daniel Llin, de Mataró, amb una obra un tant discutible. Si bé la traça és ferma i el cromatisme emprat és lluminós, la concepció de l'obra es dubtosa en quan a l'espai, perdent-se en una plana molt ampla i agrupant el conjunt de la bàsilica, conferint-li una visió un tant rural.

En canvi, sí és molt interessant el primer premi d'aquarel·la que va recaure en Francesc Farré de Tàrrega. Partint de la seva percepció de carrer, on s'intueix l'aplom de la presència de l'edifici eclesiàstic, treballa l'obra a base de grups emmarcats, utilitzant un cromatisme on predominen grisos, negres, crus i algun ocre, deixant que l'aquarel·la regalimi, configurant al treball una creació sense deixar de mostrar les particularitats de l'indret.

Una altra aquarel·la d'agradable visió i certa curiositat, va ser la de Francesc Hernández de Sabadell, doncs també a través d'una perspectiva de carrer, amb un esquitx de la bàsilica, va donar a l'indret un aurea de candor, que idealitza l'entorn de Santa Maria, a base de la utilització de la tècnica més clàssica de l'aquarel·la, amb coincidència de cromatisme de carrer i de cel.

Manuel Quintilla, (El Papiol), que va rebre el segon premi de pintura al oli, també presenta una obra de lluminositat extrema, amb rectitud de línies, i on l'indret és perfectament reconegut. Bona perspectiva, treball acurat, polse i pinzellada ferms, donen com a resultat una obra digne, amb encís i evocadora.

Finalment, també són dignes d'esment les obres de Josep Pons (Vielsi-Viabrea) i amb també una aquarel·la, amb domini absolut de l'acadamicisme, però d'admirable perfecció amb una minuciositat exquisida, pel que fa a la seva visió de l'indret i Josep Plaja (Esclanyà) amb un oli molt fotogràfic, centrat més en una perspectiva urbana que de la bàsilica, que es veu al fons, que li permet mostrar el contrast d'entorns, a base de pinzellada abrupta i colors forts.

Wednesday, October 08, 2008

TORRUELLA: LA FASCINACIÓ DE L'ART A TRAVÉS DE LA DESTRESA

















Des del passat 3 d'octubre, la galeria en blanc, del carrer Lepant, 56 exposa l'obra de Ramon Torruella. Nascut a Barcelona l'any 1955 i delineant de professió presenta una obra de complexitat psicològica, frapant i absolutament atractiva, mitjançant una preparació i presentació tècnica, on la base fonamental és la utilització del bolígraf i la tinta xina.

El temps meterològic no va acompanyar a un èxit d'inauguració, però va propiciar una conversa especialment atractiva i entretinguda, on l'artista no se'n va estar d'explicar la seva forma de treball, amb la utilització dels mitjans que li extrets el dibuix tècnic.

Els colors bàsics que li proporciona els bolígrafs que es poden adquirir habitualment (blau, negre, vermell, verd), combinats, degradats, difuminats, extesos o detallats proporcionen un cromatisme únic i donen a l'obra una personalitat molt definida, perfectament acord amb la imatge que se'ns mostra.

- Pocs són els que utilitzen aquesta tècnica, asegura Torruella.

Ell només coneix un altre artista que també presenta la seva obra amb els mateixos materials.

El gramatge del paper és essencial per soportar les diferents capes de colors que ha de donar en un mateix dibuix, i tot i que el bolígraf corrent es bàsic, altre tipus de material per la seva obra, no es troba facilment per les nostres contrades, la qual cosa fa comprensible alguns tons en concret. La mida dels seus dibuixos sempre és la mateixa (70 x 50), permetent un desenvolupament de la seva obra estructurat, precís i de meticulositat exquisida. S'entèn que una obra li pugui durar de tres setmanes a un mes.

Torruella presenta un univers on l'evolució de la vida, i especialment el factor de la mort, tant en la vasant física de l'home, com en la material, a través de deixalles o indrets abandonats, és el fil conductor d'una obra on no s'està de proclamar la seva admiració per Escher (artista nascut a Holanda conegut pels seus gravats en fusta, litogràfies i xilogràfies, que tracten sobre figures impossibles i móns imaginaris), a qui dedica Impossible baixar (2005).

Mentre que amb el color presenta una obra dura, crítica amb la vida i l'entor social, no exempta de turbulències, quasi fregant l'expressionisme, La saleta de les joguines (1989), Natura post mortem (2008), Bugaderia (2008), amb la tinta xina mostra una cara més amable, de records d'infantesa, de temps llunyans i encisadors: El petit port (2005), Minutatge ferroviari (2003).

Guanyador de diversos premis: any 1989 el Blanc et Noir XIII Salon International de Salbris (França), medalla d'argent al Quatriéme Salon de Peintre a Bedarieux (França - 1986) i amb diverses exposicions com la de l'Acadèmia de Belles Arts a Sabadell (1994) o l'Art22 galeria, Girona (2008), la sala en blanc presenta un artista poc corrent. Observador d'una existencia i d'un entorn que no li complauen, hi adapta formes impossibles i conceptes inexestents, facilitant a l'espectador la reflexió sobre el que ens envolta en contrast amb l'individual món interior, conjuntant la realitat que veiem, la que tenim, la que se'ns vol fer veure o la que vivim.
L'exposició romandrà oberta fins el proper 22 d'octubre.

Friday, October 03, 2008

EL VIDRE: UNIVERS DE FORMES – EXPOSICIÓ (II)





I efectivament el vidre és un art. No tan sols el que estem acostumats a apreciar a través de làmpares, cristalleries o varietat d'objectes de Bohemia (Chequia), o de Murano (Venècia) – els més anomenats - on art i precisió es conjuguen a la perfecció, per a la creació de belles i clàssiques peces, sinó perquè és l'expressió de formes definidies e indefinides, plenes de sinuositat, proporcionat al visitat tota mena de sensacions, sorprenents i alhora díficils de definir.

I em reafirmo: El vidre és un art, i aquests 17 creadors ho demostren, per la qual cosa, hagués estat interessant que els artistes locals, més dedicats a la pintura, dibuix, gravat, escultura, etc., haguessin fet acte de presència, tant com a forma de benvinguda a una nova forma d'expressió artística, com mostrant respecte a col·legues d'una altre branca, dins el món de l'art. Tan sols, la presència de Manuel Cusachs i esposa qui, aprofitant una conferència de Josep Lluís Comeron, no se'n va estar de visitar les exposicions de la sala, mostrant-se veritablement sorprès per aquesta mostra.

L'Eròtica del vidre, és una manifestació artística plena de sensualitat, exquisidesa, voluptuositat, en una varietat de figures, estils i tècniques que tenen tot el dret a tenir un espai propi i en constant promoció dins L'ART.

Sorprén per aquesta cronista avasada en termes com cromatisme, perspectiva, etc,. trobar-se amb una terminologia com vidre bufat gravat a la sorra, fusing termoformat, bufat en camisa de ferro i acer inox, etc.

Però si les paraules emprades per a la definició tècnica resulten estranyes, només cal deixar-se emportar pel gaudi visual de l'obra exposada, de la que volem destacar a Alex Reig i el seu treball Desig, de l'any 1999. Realitzada en vidre bufat, mostra un fascinant i mistoriós erotisme, amb tons blaus i transparents.

Pedro Juan Fernández, a través de la tècnica bufador de llum, ens mostra el seu particular univers a Erótico Sueño, de l'any 2008. Dues obres explícites d'una vuluptuositat exquisida, plena de la fantasia que l'espectador li vulgui donar.

Diego Martín és més visualment explícit amb la seva Órbita Génetica. Feta amb vidre bufat gravat a la sorra termoformat... sense dubte penetra més dins el context biológic i reproductiu de l'ésser humà, la qual cosa li permet jugar artísticament amb colors i tècnica, resultant una obra no exempta d'encís i d'un somriure.

David Gibernau és més pràctic, i l'erotisme se'l contempla més des de la imaginació que de la materialització real d'una relació física home-dona, doncs també existeix el "si no fos...", a segons quines edats. La seva obra Al final del sac és un muntatge que ha precisat altres elements per complementar la peça de vidre: Una tauleta vella, unes sabatilles, realitzades amb fussing termoformat, un orinal com els d'abans, i el dibuix d'una dona en una postura sensual, configuren la realitat del desig, que només es queda en desig, però que existeix.

Mónika Uz presenta una obra absolutament frapant: Enfrontament. Realitzada en tècnica termoformat; es tracte de dues parets de vidre que a simple vista pretenen encaixar, però que en realitat entren dins el context dels simbols i de la sexualitat que identifica home i dona.

Altres artistes són Ferran Collado, Miguel Cañete, Lluís Roca- Ruben Brau aquests últims amb una curiosa obra on el vidre seveix d'ornament a un arbre de fulla artificial, envoltat per un gran vel gris.

Núria Torrente y Jordi Trujillo presenten una sèrie de corbates de vidre, de variat disseny, penjades d'un penjador de ferro forjat, i complementat amb una fotografia de Núria Torrente, que crida l'atenció per la seva sensualitat, i per la significació sexual que tenen les corbates.

Finalment, és de destacar Salvador Cervera, que presenta varies obres, totes de l'any 2008 : Coixí, de fusing termoformat arenat, Típic i tòpic, feta amb casting bufat amb camisa de ferro i acer inox i Torso, que serveix de portada al programa de mà de l'exposició. Tres formes de reflectir l'erotica del vidre, on juguen tots els elements que configuren l'erotisme en si mateix: imaginació, fetitxime, desig... per tal d'arribar al plaer, en aquest cas visual, de la ideosincràsia carnal de l'ésser humà.

Una exposició atípica, que és d'esperar que amb el pas del temps sigui habitual, d'una forma d'entendre l'art on són necessàris conèixements tècnics per arribat a un resultat artístic de qualitat i expressió de creativitat absoluta.

EL VIDRE: UNIVERS DE FORMES - PRESENTACIÓ (I)


En el món actual, trobar noves formes d'expressió artística suposa un autèntic repte per qualsevor persona amb capacitat i imaginació per a la creativitat.

Amb la mostra l'Eròtica del Vidre, que fins al proper 19 d'octubre es podrà visitar a la Sala d'Exposicions de Caixa Laietana de la plaça Santa Anna, el concepte d'art adquireix un ventall de possibilitats infinit gràcies a una simbiosi perfecta entre tècnica i la inagotable capacitat humana per a la creació.

Promoguda per l'ACAV (Associació Catalana de les Arts del Vidre), i amb el suport d'Artesania Catalunya i de la Generalitat catalana, va ser inaugurada el passat 2 d'octubre, amb la presència de David Gibernau, president de l'ACAV, i de Àngel Ramatge, en substitució de la Presidenta de l'IMPEM Alicia Romero, absent per trobar-se al ple de l'Ajuntament.

El torn de presentacions el va iniciar Jaume Calçapeu, qui va excusar la absència de Ricard Navarro, cap de l'obra social, per trobar-se en un altre acte, i va anunciar la presència de David Places, com a representant d'Artesania Catalunya.

Calçapeu va destacar al nombrós públic present, principalment els artistes que exposen, llurs familiars i amics, que l'ACAV és una entitat que es troba al principi de la seva activitat, però amb una gran vocació de continuitat, per al desenvolupament del vidre en la basant artística. Va informar de les converses de l'associació amb l'ajuntament de Mataró, perquè aquesta entitat tingui la seu a la capital del Maresme, i va donar la benvinguda als artistes que tenen obra exposada, procedents de Castella, País Valencia, etc.

Va fer especial incidència a la vinculació de la ciutat amb el vidre. “Mataró per tradició mereix ser la seu de l'ACAV. Des de l'antigor, segles XVI al XVIII i també XIX i XX, Mataró ha tingut tradició vidriera a través de la indústria, i ha donat nom de grans vidriers. Vull fer especial esment de Ramon Juncosa a qui mi unia una gran amistat...”

Calçapeu va acabar el seu discurs tot fent referència als peixos de vidre exposats, cedits per Pastisseria Uñó, com a mostra artística i autóctona produida pel Forn del Vidre, cedint tot seguit el torn a David Gibernau , qui en nom de l'ACAV, va adreçar unes breus paraules a l'auditori.

Fent una menció especial als artistes de Guadalajara i Alacant presents a la sala, va passar a ressenyar com des de temps ancestrals, el lligam entre art i vicre; de com el vidre en la vasant materia,a travès de la tècnica es converteix en art, “S'ha volgut que es gaudeixi d'aquest art”.

Finalment, David Places va arribar a l'acte de presentació, tot excusant el seu retard per problemes de trànsit, i tot i no haver vist la mostra, va posar especial enfàsi en el temps transcorregut per tal que l'ACAV s'involucri amb Artesania Catalana, com a forma de potenciar aquest art, doncs: “artistes joves estan treballant en un concepte força excel·lent. Esperem veure-os a tots a Catalonia i fer força a tots els implicats en el sector del vidre”

El torn d'intervencions va acabar amb les paraules d'Àngel Ramatge, en representació de l'IMPEM qui va manifestar la seva satisfacció perquè Mataró sigui la seu de la 2ª Trobada d'Artesania Catalana – Catalonia-2008. També va fer esment de la especial incidència de Mataró en el món del vidre, destacant l'exemple dels dos peixos, i va finalitzar el seu també breu discurs, amb els agraïments de rigor a artistes i institucions, desitjant que aquesta mostra “sigui un punt de partida per a l'activitat de la ciutat. Soc responsable de la promoció de la ciutat i és aquesta una forma de fer el possible per a la potenciació de Mataró”, tot demanant la participació de tots els presents a les activitats vinculades amb Catalonia-2008.