El conjunt orquestral Camerart- Orquestra del Maresme, va actuar el passat diumenge, 21 d’octubre, interpretant un programa amb peces de Mozart i Haydn: El concert a la segona meitat del segle XVIII, amb Joan Antoni Pich com a solista de violoncel i Adolf Pla al piano.
La presentació, com sempre, a càrrec de Joan Vives, qui davant d’un escàs públic (malauradament, no es va arribar al centenar de persones), es va mostrar entusiasmat amb el programa, poc habitual, i amb la direcció de Jordi Colomer, fill del mestre Àngel Colomer i germà d’Edmond.
De “dimensió de luxe” va qualificar Vives el repertori a escoltar, doncs hi havia l’ocasió d’assistir a l’audició de dos concerts solistes dins un mateix programa, fet que li va fer recordà els programes organitzats per Eduard Toldrà, que de forma habitual, incloïa peces per al lluïment de solistes.
Dins la primera part del programa, el Concert per a violoncel, Hb. VII: 1 en Do Major de Franz Joseph Haydn va ser l’obra inicial. “És una obra que estava perduda, i que escoltem gaire bé pels pèls. En els temps de Pau casals, el violoncel·lista tocava el concert en Re major. A principis dels anys seixanta, un violoncel·lista de Budapest, va trobar la partitura d’aquest segon concert, de gran dificultat tècnica”
Segons Vives, el públic de l’època apreciava la bellesa d’aquest instrument, per al qual, Bach també en va escriure obres. “Haydn era molt mal pianista, però un virtuós en el violoncel”, i en va compondre dos de concerts, quan estava al servei dels Esterházy, una família de nobles hongaresos, que tenien residència al castell de Burgenland en la localitat de Eisenstad. Tota la família eren uns grans melòmans, especialment el príncep Nikolaus i les composicions per a violoncel anaven destinades a un dels músics de l’orquestra: Anton Vaidel.
En referència a la segona obra: el Concert per a piano nº 12 K. 414 en La Major, Vives va indicar que Mozart va compondre 27 concerts, més com un “divertimento” per tocar-los ell mateix, o per petits encàrrecs. “Pràcticament fins al número 10 són obres esporàdiques. A partir del número 11, Mozart ja va compondre per guanyar-se la vida”. Durant la Quaresma, no hi havia audicions orquestrals. Per tant, Mozart oferia concerts d’aquesta mena, contractant als músics segons els diners que recaptava per l’audició. Això es va produir al 1783. Però un any abans, al 1782, va morir Johan Christian Bach, a qui Mozart havia conegut a Londres, i per qui sentia un gran apreci, doncs li havia donat lliçons i consells a l'entorn de la música. Per tant, la notícia del seu traspàs va deixar molt afectat al músic salzburgés.
La presentació, com sempre, a càrrec de Joan Vives, qui davant d’un escàs públic (malauradament, no es va arribar al centenar de persones), es va mostrar entusiasmat amb el programa, poc habitual, i amb la direcció de Jordi Colomer, fill del mestre Àngel Colomer i germà d’Edmond.
De “dimensió de luxe” va qualificar Vives el repertori a escoltar, doncs hi havia l’ocasió d’assistir a l’audició de dos concerts solistes dins un mateix programa, fet que li va fer recordà els programes organitzats per Eduard Toldrà, que de forma habitual, incloïa peces per al lluïment de solistes.
Dins la primera part del programa, el Concert per a violoncel, Hb. VII: 1 en Do Major de Franz Joseph Haydn va ser l’obra inicial. “És una obra que estava perduda, i que escoltem gaire bé pels pèls. En els temps de Pau casals, el violoncel·lista tocava el concert en Re major. A principis dels anys seixanta, un violoncel·lista de Budapest, va trobar la partitura d’aquest segon concert, de gran dificultat tècnica”
Segons Vives, el públic de l’època apreciava la bellesa d’aquest instrument, per al qual, Bach també en va escriure obres. “Haydn era molt mal pianista, però un virtuós en el violoncel”, i en va compondre dos de concerts, quan estava al servei dels Esterházy, una família de nobles hongaresos, que tenien residència al castell de Burgenland en la localitat de Eisenstad. Tota la família eren uns grans melòmans, especialment el príncep Nikolaus i les composicions per a violoncel anaven destinades a un dels músics de l’orquestra: Anton Vaidel.
En referència a la segona obra: el Concert per a piano nº 12 K. 414 en La Major, Vives va indicar que Mozart va compondre 27 concerts, més com un “divertimento” per tocar-los ell mateix, o per petits encàrrecs. “Pràcticament fins al número 10 són obres esporàdiques. A partir del número 11, Mozart ja va compondre per guanyar-se la vida”. Durant la Quaresma, no hi havia audicions orquestrals. Per tant, Mozart oferia concerts d’aquesta mena, contractant als músics segons els diners que recaptava per l’audició. Això es va produir al 1783. Però un any abans, al 1782, va morir Johan Christian Bach, a qui Mozart havia conegut a Londres, i per qui sentia un gran apreci, doncs li havia donat lliçons i consells a l'entorn de la música. Per tant, la notícia del seu traspàs va deixar molt afectat al músic salzburgés.
Tot i la numeració cronològica, el concert número 12 va ser compost abans que l’11. El seu primer moviment l'Allegro està inspirat en una opera de J. Ch. Bach.
“Mozart era incapaç de fer música mediocre. Ell se’n reia dels que la feien, i aquests concerts són un bon exemple de música que per l’època es podria considerar “comercial” i de dificultat”.
Davant dels elogis de Vives, l’audició es preparava encisadora, però mes aviat va ser tot el contrari; decebedora, especialment en la primera obra: el Concert per a violoncel, Hb. VII: 1 en Do Major de Franz Joseph Haydn, on el so del violoncel no era gens agraït, i malgrat el gran esforç i sentiment de Joan Antoni Pich. Un fregadís constant de l’arc amb la caixa, malmetia el so d’una peça extraordinàriament complexa i de gran bellesa.
L’orquestra, en general, va respondre coordinadament en els moviments on tots els instruments entraven en joc, però la secció de corda va desafinar en més d’una ocasió.
El primer moviment, l’Allegro, s’haguera agraït major dinamisme, tot i ser una melodia dolça i suau, i on es deixa veure la profunditat de conceptes musicals del barroc.
L’Adagio va suposar un gran esforç pel solista, però la lentitud va ser exasperant. No obstant, el Finale va ser excel·lentment resolt, brillant, ple de cromatisme lluminós.
La segona obra: Concert per a piano nº 12 K. 414 en La Major, de W.A, Mozart, va comptar com a solista amb Adolf Pla, i una magnífica interpretació, on tant Pla, que saber conectar ràpidament amb el públic, com el piano gran cua Cussó, van respondre esplèndidament davant una peça no exempta de dificultats. Un Allegro ple de vivacitat i domini, que va reflectir amb suavitat els moments més lírics. Un Andante amb ple de matitzos que varen aconseguir un bon rendiment. Un Rondeau exquisid, sublim i embriagador va donar pas al darrer moviment: l’Allegretto ple d’expressivitat i per descomptat, lluminositat.
Una peça on veritablement on el virtuosisme de Pla, va mitigar certes deficiències del conjunt orquestral.
1 comment:
Lamento que la versió del concert de Haydn no fos del teu gust, i respecto -com no podria ser d´altra manera- la teva opinió. Espero que la meva propera actuació al Foment, el 14 de març, serveixi per a millorar-la. Estaré encantat de comentar els detalls de la mateixa personalment emb tu.
Post a Comment