Després de les paraules de Vives, i amb la majoria de públic ja situat, on no destacava cap autoritat ni cap personalitat rellevant de la cultura oficial, - els bancs de la basílica prèviament varen ser girats de cara a l’orgue i a una pantalla gegant – va tenir lloc el concert, on malauradament, en cap moment – en prou feines s’esperava l’acabament de la interpretació de les peces - va deixar d’haver-hi afluència de gent que entrava i sortia de Santa Maria, per la porta principal, passant sempre en el marge esquerra, la qual cosa no va deixar de provocar distracció i molèsties, de cara a l’atenció de l’excelent execució de Prieto, que es va atenir a l’horari previst pel concert: uns cinquanta minuts.
El Preludi i fuga en re major BWV 532 de Bach és una peça de dificultat intensa que Prieto va resoldre amb gran coneixement i extraient les màximes possibilitats de l’orgue, mostrant des de la primera nota, la important riquesa de matisos d’obra i d’instrument, permetent a l’oïda del públic, moments de recolliment, de dolçor i de joia, gràcies també a poder veure la interpretació de Prieto a través de la pantalla gegant. El joc de pedals, que més tard va tenir el seu màxim exponent, va permetre remarcar intensitats i subtileses, arribant al final de la peça amb una brillantor extrema.
Tot seguit, el Clar de Lluna de Debussy, una obra plena d’exquisidesa pianística, que Prieto va saber transformar en extraordinària delicadesa, modificant, sense trair, el piano en dolços flautats, i sabent reflexar amb suavitat els moments més lírics. Una transcripció suggerent i emotiva, fins a tal punt que el silenci i l’atenció del públic va donar més intensitat a la interpretació de Prieto.
La Fantasia i Fuga sobre el coral “Ad nos, ad salutarem undam” de Franz Liszt, va ser una obra densa, d’execució magnífica. És curiós com dins un mateix concert, es va passar de la solemnitat no exempta certa calidesa de l’església luterana (Preludi i fuga en re major BWV 532 de Bach) a l’exaltació in extremis de l’església catòlica amb aquesta Fantasia...Una obra intensa i intima, plena de força i domini de l’instrument, el qual va mostrar visual i sonorament el seu virtuossisme (i el de Prieto), la seva dinàmica i el seu espectacular cromatisme sonor. Una obra profundament espiritual, i que convida a la reflexió, i que va permetre percebre la bellesa de tots els registres, tant de flautats i trompetes, com de corda, etc.) Una interpretació esplèndida que va deixar a Prieto exhaust, per l’esforç físic que va representar.
Finalment, el programa va acabar amb la transcripció per a orgue de l’Estudi transcendental per a piano nº 8, també de Liszt. Una obra engrescadora, plena de fermesa i imaginació, rallant l’agosarament que va deixar constància del refinament i del bon gust respecte a la millor tradició pianística del romanticisme, transformada gràcies a Prieto, en una admirable peça per a orgue.
Naturalment, no podia faltar el bis, i Prieto va tornar a repetir uns quants compassos del Clar de Lluna.
Una excel·lent vetllada d’orgue, tot i que Raúl Prieto va declarar no sentir-se massa satisfet, però l’auditori present va quedar encantant, felicitant efusivament a tan magnífic intèrpret.
El Preludi i fuga en re major BWV 532 de Bach és una peça de dificultat intensa que Prieto va resoldre amb gran coneixement i extraient les màximes possibilitats de l’orgue, mostrant des de la primera nota, la important riquesa de matisos d’obra i d’instrument, permetent a l’oïda del públic, moments de recolliment, de dolçor i de joia, gràcies també a poder veure la interpretació de Prieto a través de la pantalla gegant. El joc de pedals, que més tard va tenir el seu màxim exponent, va permetre remarcar intensitats i subtileses, arribant al final de la peça amb una brillantor extrema.
Tot seguit, el Clar de Lluna de Debussy, una obra plena d’exquisidesa pianística, que Prieto va saber transformar en extraordinària delicadesa, modificant, sense trair, el piano en dolços flautats, i sabent reflexar amb suavitat els moments més lírics. Una transcripció suggerent i emotiva, fins a tal punt que el silenci i l’atenció del públic va donar més intensitat a la interpretació de Prieto.
La Fantasia i Fuga sobre el coral “Ad nos, ad salutarem undam” de Franz Liszt, va ser una obra densa, d’execució magnífica. És curiós com dins un mateix concert, es va passar de la solemnitat no exempta certa calidesa de l’església luterana (Preludi i fuga en re major BWV 532 de Bach) a l’exaltació in extremis de l’església catòlica amb aquesta Fantasia...Una obra intensa i intima, plena de força i domini de l’instrument, el qual va mostrar visual i sonorament el seu virtuossisme (i el de Prieto), la seva dinàmica i el seu espectacular cromatisme sonor. Una obra profundament espiritual, i que convida a la reflexió, i que va permetre percebre la bellesa de tots els registres, tant de flautats i trompetes, com de corda, etc.) Una interpretació esplèndida que va deixar a Prieto exhaust, per l’esforç físic que va representar.
Finalment, el programa va acabar amb la transcripció per a orgue de l’Estudi transcendental per a piano nº 8, també de Liszt. Una obra engrescadora, plena de fermesa i imaginació, rallant l’agosarament que va deixar constància del refinament i del bon gust respecte a la millor tradició pianística del romanticisme, transformada gràcies a Prieto, en una admirable peça per a orgue.
Naturalment, no podia faltar el bis, i Prieto va tornar a repetir uns quants compassos del Clar de Lluna.
Una excel·lent vetllada d’orgue, tot i que Raúl Prieto va declarar no sentir-se massa satisfet, però l’auditori present va quedar encantant, felicitant efusivament a tan magnífic intèrpret.
No comments:
Post a Comment