CONFERÈNCIA: El centre de Mataró: rehabilitat o reinventat?"

La segona de les xerrades programades dins el cicle “Fora del Ramat”, organitzades per l’Associació Cultural Alarona, va tenir lloc el passat dissabte, 25 de març a l’estatge del Museu Arxiu de Santa Maria. Presentada per Gener Salicrú, estudiant de música i historiador de l’art i Ramon Reixach, professor del GEM i guanyador de l’edició 2005 del Premi Iluro de monografia històrica, el públic, al voltant d’una trentena de persones, va assistir a una conferència dinàmica i il·lustrativa sobre la transformació del centre històric mataroní i els criteris aplicats a la mateixa.

Salicrú va iniciar el seu torn fent especial incidència en l’arquitectura tradicional que es troba en els cascs antics de la ciutats al seu valor antropològic, turístic i per descomptat, històric. “L’arquitectura tradicional s’adapta a les necessitats de l’home, i les distribucions de les cases obeeixen a la vida familiar. El cascs antics de les ciutats tenen valor sentimental, artístic i documental”.

Fent referència a Manuel Saradeig, que considera el carrer com un museu a l’aire lliure, Salicrú va reflexionar sobre l’estètica cases ben construïdes i adornades”: “No és un valor afegit als ciutadans més nostàlgics o romàntics” Tal com van reflectir Francisco de Zamora al 1785, - l’arquitectura de la ciutat com a valor deliciós- el mateix Baró de Malda en les seves cròniques i altres autors del segle XVIII, “Mataró era una ciutat que agradava, que era visitada. Les façanes de les cases eren ordenades, i algunes blanquejades i amb un filet de color”. Addison, escriptor i polític anglès del segle XVII, ja va parlar del gust romàntic per determinats llocs i el fet de despertar innumerables idees.

Sobre les restauracions, Salicrú va matitzar que poden mantenir el conjunt però que cal anar amb molta cura doncs “a vegades són molt fantasioses. El valor sentimental, les emocions que pot provocar un casc antic es deriven en la imaginació. Passar per un indret ens pot recordar una fotografia, una pel·lícula, o un quadre. Els cascs antics són rics i culturals i poden provocar al passejant una sensació de benestar”.

Amb ajut de mitjans informàtics, Salicrú va mostrar als presents retalls de diaris amb articles sobre Olesa de Montserrat o Riudoms on els ajuntaments mostren preocupació per la conservació del centres històrics. Si més no, però, a través d’una diapositiva d’una casa del Cami Ral, 309 i el permís per enderrocar-la, els presents vàrem poder comprovar com per motius econòmics va desaparèixer un habitatge de principis del segle XX, al·legant que la seva construcció era dels anys seixanta. La normativa indica que una construcció nova ha de superar o igualar el valor de l’anterior. El contrast d’aquesta normativa es pot trobar al Camí Ral, 392, una casa de finals del segle XIX, amb una estètica acurada i adaptada a l’ambient de la ciutat, que actualment és un bloc de pisos anodí, uniforme, i molt rectes.

Iguals desgavells arquitectònics es poden trobar al conjunt de cases de la Ronda Prim, números 55 al 60 bis, d’estil modernista, construïdes per Emili Cabañes.

Pel que fa a altres contrades, Salicrú va indicar que als EEUU, donen gran valor a la conservació i que el Consell d’Europa té interès en la preservació dels centres històrics. “A les ciutats té molt de valor el catàleg del Patrimoni i els diferents graus de protecció d’ambients (nivell D), elements aïllants (protecció C) estètic, documentals, d’espai, etc. i la incorporació d’elements contemporanis dins el casc antic. Un exemple contrastat és el bufet d’advocats situat a la plaça de les Tereses cantonada carrer Sant Benet. Malgrat tot, Mataró concentra un dels graus més grans de rajoles sota els balcons de Catalunya.

Per altra banda, mentre els cascs antics resulten “invadits” de traces d’arquitectura contemporània, a llocs com Bellnou, a la Roca del Vallés, on hi ha situada l’àrea comercial “La Roca Stores”, es recrea una arquitectura tradicional, de poble mediterrà com a façana dels establiments comercials. No obstant, encara es conserven certs indrets on l’arquitectura conserva la seva coherència, malgrat no estar protegida: El carrer Montserrat, el Torrent i la Ronda Alfons XII-Prim són els exemples més clars. I on també es poden veure diversos estils és a la Illa de Can Cruzate, situada a la plaça de l’Ajuntament: es conserva el finestral del segle XVI, la residència del que en el segle XVII era el cònsol de França, els llindars de pedra, etc.

Amb el desig de que la ciutat no deixi perdre el patrimoni arquitectònic tradicional que encara queda Salicrú va finalitzar la seva intervenció, deixant pas a Ramon Reixach, que amb el mateix ajut informàtic, va mostrar als presents tot un seguit d’exemples de construcció d’arquitectura tradicional mataronina “dins la qual existeix un fil conductor al llarg dels segles. Es per tant una arquitectura dinàmica”. Un exemple ben clar es troba a la plaça Sta. Maria: Planta baixa, pis, golfes i sense balcons. Reixach, amb una diapositiva entre l’abans i l’actual edifici del Museu de Mataró, mostra als presents la mateixa arquitectura abans esmentada, i que al segle XVI parteix del món rural; no obstant al XVIII i XIX, el tarannà constructor és més urbà: cases urbanes per gent de ciutat. Els primers balcons apareixen a Mataró al segle XVIII.

Can Palauet, l’actual seu de l’Arxiu Municipal i Comarcal, edifici que ha sofert grans modificacions, mostra una finestra gòtica que no és original. No obstant, la creació d’unes golfes per a arxivar documentació manté una mena d’ús original al que tenia en el segle XVI aquesta estança: servia com a magatzem de mercaderia essent la planta baixa, primer i segon pis com a residència. També es fa esment de la porta original de l’edifici, catalogada, que va ser enderrocada, i que encara no s’ha restaurat, malgrat la sentencia del Tribunal.

El carrer Bonaire presenta bons exemples de la ja esmentada arquitectura tradicional mataronina: la casa número 32 té estructura rural, però amb la incorporació de balcons, portal rodó amb dovelles de pedra picada, i façana amb “carteles”. També es troben exemples idèntics al carrer Moles, o carrer Nou. L’actual farmàcia de Can Pascual. “L’arquitectura evoluciona, fent servir recursos tradicionals” va manifestar Reixach.

Un altre exemple és a Can Godayol, construïda al 1772: Planta baixa-primer i segon pis, sense golfes amb finestres i sense balcons. Era una ampliació de l’estructura tradicional, que també s’eixamplava amb un, dos o tres cossos. Can Falquer, situada al carrer Sant Francesc d’Assis, cantonada la Coma o la que havia estat la Impremta Minerva, al carrer Barcelona, són bons exemples de casa de dos cossos. I de tres cossos, conserva encara Mataró uns quants exemples: La que havia estat seu del Banco Atlantico a la plaça de l’Ajuntament, i que possiblement pot ser derruïda, és de tres cossos, amb planta baixa, primer i segon pis i cornisa, l’actual secció per a infants i joves de la llibreria Robafaves és un edifici de tres cossos amb esgrafiat.

Finalment, la xerrada va concloure amb un petit col·loqui entre els assistents que vàrem manifestar la disconformitat amb els actuals criteris arquitectònics de Mataró, propugnats des de l’Ajuntament, i la incertesa de la resta de patrimoni que encara queda.

XXXè SALÓ DE FOTOGRAFIA TROFEU ÀMFORA DEL MARESME I CIUTAT DE MATARÓ-2005

Les darreres tendències en l’art i la tècnica de la fotografia, es poden veure a la sala d’exposicions que la Fundació Caixa Laietana, té a la plaça Santa Anna, 1 de la capital del Maresme, i que organitza com cada any Foto-Cine Mataró de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC).

L’exposició recull un total de 150 fotografies dins les modalitats: tema lliure, muntanya i ciutat de Mataró, amb predomini del blanc i negre, i l’urbanisme i el seu entorn com a punts a destacar.

L’espectador observa com a nexe comú la solitud tant de persones com d’entorns. L’encís i la vivesa del color té poc a expressar davant l’època nihilista que vivim i això l’expert, el professional o l’aficionat que participa en aquest Saló ho defineix molt bé. Igualment, domina el paratge urbà enfront el paisatgisme; carrers deserts, edificis solitaris, mirades d’infants la sensibilitat de la nuesa del cos humà, amb jocs d’ombres, contra-llums, nitidesa d’imatges i la demostració d’una tècnica depurada en quan a la utilització de mitjans informàtics i fotogràfics, configuren una mostra atractiva i curiosa que permet reflexionar sobre el món actual i la seva evolució, a través de l’ull fotogràfic.
L’exposició romandrà oberta fins al proper 17 d’abril.

CONFERÈNCIA: "Què és el Carlisme? Ahir i avui d'una proposta"

Sota el títol “Fora del Ramat”, l’associació cultural Alarona de Mataró, organitza un seguit de conferències per tal de donar conèixer diversos aspectes socials i culturals produïts al llarg de la història. Presentat per Oriol Casals, membre l’ entitat, l’inici del cicle va tenir lloc el passat dissabte, 4 de març a l’estatge del Museu Arxiu de Santa Maria amb una xerrada sobre el Carlisme, a càrrec de l’historiador Joan Xavier Quintana, master en arxivística i gestió documental, i que en l’actualitat està preparant diversos treballs sobre l’origen i l’evolució del nacionalisme, com Institucions, Política i Dret.

Quintana, davant un auditori d’unes vint i cinc persones, i amb un to planer del qui s’estrena com a conferenciant, va agrair la invitació i va plantejar el seu discurs sota la basant crítica cap a alguns historiadors com Josep Fontana o Pere Anguera que descarten el Carlisme com a opció política, considerant que estava integrat principalment per membres dels sectors mes depauperats de les classes populars, segons Anguera, que identifiquen evolució amb progrés.

Fent esment de Manuel Ardit, estudiós del període que va de l’antic règim al moviment liberal, Quintana es va declarar seguidor d’historiadors com Beningo, que permet amb les seves tesis identificar al Carlisme com un moviment de protesta contra la industrialització, és a dir, oposat al marxisme, tot i que aquest moviment també s'hi oposava, però des de la basant capitalista. Les velles formes de producció artesana manifestades en el segle XVIII i l’anomenat “ancien regime”, es contradeien amb una amb la revolució industrial del segle XIX, de productivitat en massa, llargues jornades de treball, insalubritat en les ciutats com a conseqüència d’un creixement exorbitant de les mateixes amb motiu de les noves indústries establertes, i de la immigració de la pagesia.

Basant-se en els pensaments de Karl Marx, el conferenciant va reflexionar sobre el model que família i societat que presentava l’ideòleg, a través de noves formes de llenguatge, i de missatges per a constituir un nou tipus de societat

“Segons J. Fontana, el Carlisme no té una doctrina definida, però el lema Deu, Patria i Rei ja constitueix una forma de descripció del moviment”, va afirmar Quintana. “Un ordre social que té com a nucli al Rei, que ha de seguir com a pauta de comportament els Furs, en relació ascendent o descendent de sobirà a poble o de poble a sobirà”. El paper de la religió dins el Carlisme es pot situar com ordre estructura les a pautes morals que l’individu ha de seguir.

La historiografia ha tingut la tendència de minimitzar els 170 anys de carlisme com a opció política viva. El 1839 s’acaba amb “el abrazo de Vergara” la primera guerra carlina, i desprès d’un període convulsiu, al 1868 amb la destitució d’Isabel II, el govern de Serrano i el General Prim varen buscar entre la noblesa europea un rei que es fes càrrec del tron espanyol. I varen recorre al Carlisme, demanant a Carles VII que acceptés el tron, seguint les regles del joc lliberal. Francesc Macià, militar, va fer lliurament de la seva espasa a Carles VII, fet que es contradiu amb la política que va seguir com a primer president de la Generalitat Republicana

Durant el primer govern de la República, que vol tenir bones relacions amb els carlins, pel moviment social que comporta, són moltes les forces que demanen suport al pretendent carlí d'aleshores, però davant la crema de convents i esglésies, i el tracte furibund que és dona a capellans, els carlistes amb una base catòlica potent, no segueixen la proposta republicana, i juguen un paper important, juntament amb altres elements i voluntats, en la conxorxa per l’esclat de la guerra civil. El general Franco, va aprofitar aquesta opció política per obtenir el suport necessari per al seu nomenament com a “caudillo”, però justament en els anys cinquanta, va ser el moviment carlista qui varen plantejar la primera oposició al règim del general Franco.

Amb la vinguda de la democràcia i la legalització dels partits polítics, molts carlins es varen situar en l’ampli ventall d’opcions polítiques que es varen plantejar, i el nou govern del Joan Carles I i Suárez varen legalitzar als carlins passades les primeres eleccions. No obstant, va començar a patir hores baixes, a la qual cosa si va afegir els fets de Montejurra del 1976, on Carlos Hugo de Borbón va fer un discurs encès a favor d’una nova societat, amb harmonia i convivència, i basant-se sobre tot en principis cristians - marxistes, va ser rebut molt malament pels sectors franquistes del Carlisme, acabant la trobada amb trets i ferits. En l’actualitat, el Carlisme disposa de pàgina web, i és manté com una opció política que recuperar la seva identitat, i que es vol allunyar totalment de vinculacions franquistes.

La conferencia va acabar amb un torn de preguntes, on es va qüestionar si Marx en el seu temps, havia defensat en algun moment el Carlisme, segons es va publicar en una revista de la Renania, les possibles vinculacions del Carlisme amb la Masoneria, la derivació del Carlisme, molt arrelat al País Basc, en la defensa de postulats aberzales o una reflexió on es demanava una anàlisi més en profunditat del catolicisme i la seva relació de postulat moral amb el Carlisme, i on Quintana va manifestar que independentment del criteri ideològic, és d’admirar i respectar el fet que el Carlisme defengués amb convenciment i fins i tot amb la vida dels seus seguidors, el territori i les seves arrels ideològiques.

VALLDEMIA: 150è ANIVERSARI - EXPOSICIÓ

Dins els actes commemoratius del 150è aniversari de la fundació del col·legi Germans Maristes Valldemia, el passat 1 de febrer va tenir lloc la inauguració, en una de les aules de la planta baixa del centre, una exposició on es mostren fotografies i quadres al llarg del temps, dels fundadors, professors i alumnes.

Igualment s’hi pot trobar vitrines amb certificats i memòries escolars, programes d’actes, llibres de text, etc. i una col·lecció de medalles facilitada per Josep Rovira, corresponents a actes i competicions realitzades en el col·legi.

Amb la presència de l’alcalde J. A. Barón, amb alguns dels regidors del consistori i amb una aula omplerta de gom a gom per ex-alumnes i professors, l’acte, presentat pel professor Josep Lluís Ferrer, va començar amb un video, realitzat pel també professor Alex Martín, que mostrava l’abans i el present, l’evolució de l’escola al llarg dels anys, i que va ser molt ben acceptat pel públic. Seguidament, 4 estudiants, com a delegats de l’alumnat, varen donar la lectura de les seves experiències, sensacions, emocions i convivències tot acabant donant les gràcies “per l’escola, per l’ensenyament i pels coneixements”.

En representació de l’Associació de Mares i Pares, el Dr. Josep Maria Badia va defendre la participació i el suport de les famílies dins el col·legi. Va agrair al claustre i als germans maristes la seva dedicació en la formació dels seus fills, va destacar al mateix temps la importància del seu paper en gestió i direcció del centre, tot acabant amb un Visca Valledemia !.

A continuació, el director del centre, el germà Xavier Giné va prendre el torn de la paraula, tot recordant els orígens del col·legi, quan a mitjans del segle XIX, Hermegildo Coll i Valldemia, Pelegrí Ferrer i Ramon Cuspinera varen adquirir la Masia Miralpeix i varen construir i posar en marxa a Catalunya una escola, amb aplicació de mètodes moderns i humanístics d’ensenyament per l’època. Al 1897, amb Marcel Xampanyat, els maristes prenen el relleu i la direcció del centre.

Giné també va fer incidència en la forma d’ensenyament a les persones “en un sentit de conjunt, amb energia per acomplir els deures, defugint de l’aversió a l’estudi, amb una visió pedagògica de l’experimentació, de l’estímul, del treball, del reconeixement i de l’èxit de l’educació entre els nens”. Tot recordant a antics alumnes, com Thos i Codina va reconèixer la tasca del mestre que “ajuda a créixer, acompanya i també creix a si mateix”.

Seguidament, l’alcalde Baron, va felicitar a l’escola per aquest 150è aniversari i va reflexionar sobre els canvis dins l’ensenyament i dins l’entorn: “el país i la ciutat no té res a veure amb el que ara és Valldemia”. Tot reconeixent que no era el moment de fer grans disquisicions educatives, si es va plantejar tres grans qüestions: Si s’estava en condicions d’oferir educació per a tothom, doncs el dret garantit a la mateixa obliga a un esforç continuo. Si hi ha capacitat tècnica i pedagògica per educar. En aquest aspecte, com a mestre de professió, va manifestar els seus dubtes, al igual que amb als recursos existents per posar al dia els projectes educatius. “Els continguts del procés educatiu de les persones, de portes endintre són molt treballats, però quan se surt fora de l’escola, el graduació de valors aplicada és molt diferent. Sembla que hi hagi una mena d’esquizofrènia fora dels centres educatius que degrada l’escala de valors que dins els centres s’ensenya”.

Encoratjant al centre, perquè “no defalleixi la il·lusió per l’educació”, Alma Calvelo i Felicitas Samitier, mares d’alumnes i comissaries de l’exposició varen concloure l’acte agraint als membres del Museu Arxiu de Santa Maria Lluís Adan, Ramon Reixach i Xavier Alarcón el seu ajut en la preparació de la mostra, i tot recordant als fundadors i al germà Doroteo, varen posar de manifest que la pretensió de la mostra “no és altra que ser una mirada emotiva al passat, a través de documents, alguns d’ells de amb més d’un segle d’existència, que mostren el pas del temps en l’evolució del col·legi”.

QU4TRE - 2006

Per segon any consecutiu, l’Ateneu Caixa Laietana presenta fins el proper 26 de març, a quatre joves autors del món de les arts plàstiques: Marc Llacuna, Fco. José Luis Paz, Claudia Gropp i Mateu Estarellas.

Seguint la iniciativa que Elisabet Dòria, responsable de l’organització d’exposicions de la Fundació Caixa Laietana, va posar en marxa l’any 2005, per tal de donar sortida al treball d’un bon nombre d’artistes, amb imaginació però amb poca obra per omplir les sales de l’Ateneu, en aquesta edició el visitant trobarà contrast d’estils, però amb un nexe cromàtic comú: abunden els negres, vermells, fons blancs, i derivacions dels mateixos, com la “sanguina” de Claudia Gropp, i les notes de color dur i punyent de Mateu Estarellas.

Marc Llacuna presenta: “Boogie-Woogie.05”, un conjunt de quadres on un entramat de formes rectes, i línies que es creuen unes amb les altres, de forma uniforme, precisa i metòdica, visualment atractiva, recorden al visitant metafòricament els circuits electrònics, que és plantegen al món entre fets i persones.

Francisco José Luis Paz introdueix a l’espectador en el control del temps a través dels números, amb una tècnica abstracte, de traça imprecisa i colors sobris. La base de la seva obra “Dies de calendari”, i de com les xifres governen implacablement la vida i el món.

Claudia Gropp és una artista de formes sinuoses, algunes indeterminades però astutament encisadores que semblen captades d’una naturalesa de plantes tropicals i traspassades a tècniques mixtes sobre paper. Resulta curiós com anomena les seves obres; les numera: 1, 2 3, 4... les quantitats són una constant i contrastada la seva tècnica: tinta xina que requereix domini i exactitud amb mixtes sobre paper i tela de pinzellada solta i fluïda.

Mateu Estarellas és la basant incisiva de QU4TRE. Ple de taques de color –blau, rosa- vermell, groc o gris- però dur i crític. Essencialment abstracte, però reflexiu, tal com demostra l’obra “Les ciutats invisibles”. Utilitza tècniques mixtes sobre fusta, de traça ferma, formes inconnexes dona al conjunt una rebeldia i una vitalitat, com a clam d’una forma lliure d’entendre la seva obra. MARTA TEIXIDÓ.

XAVIER UBACH FA DONACIÓ DEL SEU FONS ARTÍSTIC

El conegut presentador de televisió i pintor Xavier Ubach, ha fet donació a la ciutat de Mataró de la seva col·lecció d’art, composta per 110 quadres, 12 escultures, 18 rajoles de ceràmica.

En el passat ple del dia 2 de febrer, i amb l’aprovació de tots els grups municipals, el regidor de cultura Jaume Graupera va agrair a Ubach el gest i va informar al ple del conveni establert amb l’artista, consistent en la catalogació i conservació del fons, sempre mantenint la seva unitat, i del que està previst una exposició, o bé al Museu de Mataró o bé al futur Centre d’Art Germans Arenas.

La col·lecció està composada per firmes com les de Casademont, Cruspinera, Pujol, Contreras, Francesc, Albert Basso, Roca Sans, Terri, Vinardell, Piroca, Marti Sabé, Modest Urgell, Eliseu Maifren, Cruañes, Moscardó, Martínez Lozano, Josep Novelles, Josep Tur, Amador, Emilia de Torres, Duvan, Alfred i Ricard Opisso, amb quadres dedicats a l’artista, i del propi Ubach pel que fa a pintures.

De les 12 escultures, cal destacar un “Sant Jordi”, unes màscares de teatre i un retaule de pastors de Jordi Puigggalí. Altres obres són d’escultors com Iago Vilamanyà i Manuel Cusachs del que també cedeix un dibuix.

Antoni Comella i Elisard Sala, músics però també ceramistes, son autors de bona part de les ceràmiques del llegat al que cal afegir-hi una màquina de filmar Super 8, que anteriorment havia estat propietat d’Enric Fité, Joan Pruna i Santi Carreras, realitzadors de cinema amateur, i amb els qui Ubach havia col·laborat en algunes de les seves filmacions.