Previ al concert de dijous, 30 de novembre, i seguint la tradició europea dels “preconcert talk”, el músic igualadí, recentment nomenat Dr. Honoris Causa per la universitat de Barcelona, va encetar la vetllada amb una veritable lliçó magistral de sentiment, passió i emoció per la música.
Presentant per Jaume Graupera, el regidor de cultura va mostrar la seva satisfacció en donar suport a aquesta Setmana “perquè surt del saber de la ciutat”. De les mateixes característiques d’aquesta mostra musical ni hi ha tres més, però segons Graupera, és la mataronina la que dona principal referència, doncs “fa molts anys que Unda Maris ofereix una programació selecta”
En les seves paraules finals, el president del PMC va fer esment, pel que fa a l’emplaçament dels concerts, del fet de voler sortir del clos de Santa Maria, sense defugir de l’ambient que s’ha anat respirant, tot indicant al mateix temps que la Setmana no s’imposa llistons – l’any passat el convidant central va ser Paul Badura-Skoda – i que el seu interès està en fomentar públics per a totes les disciplines culturals.
Tot agraint a l’organització de la Setmana la seva tasca durant aquests vint-i cinc anys, va cedir la paraula a Jordi Savall, qui amb un to dolç i acadèmic, però ple de delicadesa i d’amor per la seva feina, va començar la seva xerrada amb una anècdota sobre Schubert: un cop havia acabat la interpretació d’una peça seva davant un grup d’amics molt selecte, un d’ells li va demanar que li expliqués el sentit de l’obra que acabava de tocar. Schubert es va dirigir al piano i va a tornar a tocar la peça.
“La música no es pot explicar en paraules. Si així s’expliqués no tindria cap sentit”.
Per a Savall, sense el to o musicalitat en les paraules, seria impossible fer-se entendre, doncs “la música aporta la seva dimensió i ens permet crear un món més espiritual, tot i que l’harmonia només existeix en el moment que es toca i s’escolta”
Per al reconegut intèrpret de viola de gamba, en la visió d’un quadre o en la lectura d’un llibre, hi ha un diàleg personal, però en l’art d’Euterpe la seva dimensió espiritual és la seva condició, i en aquest fet la memòria hi te un gran paper, perquè si no existís, l’ésser humà deixaria de ser-ho i no podria recordar el que havia viscut.
“La música que ens ajuda a viure. És la que ens aporta un consol i ens ajuda a participar amb els altres”. No obstant, Savall va manifestar certa melangia pel fet que la tecnologia actual ha fet perdre a l’harmonia el ritual de lo sagrat. És més accessible a tothom i a qualsevol part del món, però al mateix temps incapacita a l’ésser humà de viure la música en la seva essència. És un veritable llenguatge, que acompanya al to de la veu. Dir una frase amb un to o un altre, cridant o suaument; és a dir acompanyant musicalment les paraules, fa que l’home reaccioni de maneres diverses.
En èpoques passades, només la noblesa tenia accés a les melodies , però les classes populars també tocaven instruments i servien de base per als músics professionals que actuaven a les corts europees. “La música que veritablement ha perdurat, és la que cantaven les famílies i es passava de pares a fills.
Savall va fer esment de la durada en el temps, en els segles, de músiques com la sephardi, que es podia tocar a Istanbul i que traspassant fronteres a través de la veu, servia de bàlsam per al patiment de l’ésser humà. “Quan sentim el cant dels Ocells o el Testament de l’Amèlia són obres d’art en forma i contingut i aporten tanta o més emoció com una simfonia de Malher amb mil instruments”
El concertista, recordant a d’Elias Canetti i la seva obra “La provincia de l’home” editada a l’any 1942: “La música és la veritable història vivent de la humanitat”, “per això obres com “El Cant de la Síbila”, el mateix cant gregorià, etc. conserven avui en dia la seva força i poder expressiu”. Aquest fet s’havia oblidat fins a principis del segle XIX, quan Fèlix Mendelssohn va recuperar la Passió segons San Mateo de J.S.Bach.
Una circumstància aquesta molt semblant al descobriment per part dels homes i les dones del segle XV, de la importància de la cultura grega i romana. Pintors, poetes, arquitectes, escultors, etc. varen inspirar-se en aquesta fase de l’home i varen donar vida al Renaixement. “Però, si en les disciplines esmentades va succeir aquest fet, no va ser així en la música, perquè no hi havia referències de la mateixa. Tan sols, la teoria de la música com a base de la creació de l’ésser humà”, va dir Savall, per la qual cosa, a partir del 1450, es va anar avançant en els conceptes de composició, tempo, harmonia i colors musicals, fins arribar a mitjans del segle XIX.
El violagambista també va fer referència a A. Huxley, gran melòman qui en una de les seves obres va dir respecta a la música “És increible l’amnèsia de la societat europea amb el seu patrimoni cultural”, i va defendre també un major recolzament de les institucions oficials en la recerca i investigació musicals, queixant-se del poc suport actual.
Finalment, Savall va explicar al centenar de persones presents les característiques principals de La viola baixa que va aparèixer amb sis cordes i al segle XVII se li va afegir una setena. El seu fons és pla i té més potencia i menys ressonància.. Lo més fonamental són les seves divisions, a través de les cordes. Permet una posició relaxada de l’arc, alhora que les cordes es poden tocar individualment o en grups, per la qual cosa, té una dinàmica que la fa molt propera a la veu humana. Era un instrument molt apreciat per l’emoció que podia expressar. En la Passió segons San Mateo de Bach, la viola de gamba expressa la veu de Jesucrist en la seva mort. Precisament, aquesta qualitat va ser també causa de la seva pèrdua de vàlua, degut a l’ampliació d’instruments dins les orquestres.
“Les coses suaus són més essencials. Quan es parla de sentiments, sempre es parla baix”.
Presentant per Jaume Graupera, el regidor de cultura va mostrar la seva satisfacció en donar suport a aquesta Setmana “perquè surt del saber de la ciutat”. De les mateixes característiques d’aquesta mostra musical ni hi ha tres més, però segons Graupera, és la mataronina la que dona principal referència, doncs “fa molts anys que Unda Maris ofereix una programació selecta”
En les seves paraules finals, el president del PMC va fer esment, pel que fa a l’emplaçament dels concerts, del fet de voler sortir del clos de Santa Maria, sense defugir de l’ambient que s’ha anat respirant, tot indicant al mateix temps que la Setmana no s’imposa llistons – l’any passat el convidant central va ser Paul Badura-Skoda – i que el seu interès està en fomentar públics per a totes les disciplines culturals.
Tot agraint a l’organització de la Setmana la seva tasca durant aquests vint-i cinc anys, va cedir la paraula a Jordi Savall, qui amb un to dolç i acadèmic, però ple de delicadesa i d’amor per la seva feina, va començar la seva xerrada amb una anècdota sobre Schubert: un cop havia acabat la interpretació d’una peça seva davant un grup d’amics molt selecte, un d’ells li va demanar que li expliqués el sentit de l’obra que acabava de tocar. Schubert es va dirigir al piano i va a tornar a tocar la peça.
“La música no es pot explicar en paraules. Si així s’expliqués no tindria cap sentit”.
Per a Savall, sense el to o musicalitat en les paraules, seria impossible fer-se entendre, doncs “la música aporta la seva dimensió i ens permet crear un món més espiritual, tot i que l’harmonia només existeix en el moment que es toca i s’escolta”
Per al reconegut intèrpret de viola de gamba, en la visió d’un quadre o en la lectura d’un llibre, hi ha un diàleg personal, però en l’art d’Euterpe la seva dimensió espiritual és la seva condició, i en aquest fet la memòria hi te un gran paper, perquè si no existís, l’ésser humà deixaria de ser-ho i no podria recordar el que havia viscut.
“La música que ens ajuda a viure. És la que ens aporta un consol i ens ajuda a participar amb els altres”. No obstant, Savall va manifestar certa melangia pel fet que la tecnologia actual ha fet perdre a l’harmonia el ritual de lo sagrat. És més accessible a tothom i a qualsevol part del món, però al mateix temps incapacita a l’ésser humà de viure la música en la seva essència. És un veritable llenguatge, que acompanya al to de la veu. Dir una frase amb un to o un altre, cridant o suaument; és a dir acompanyant musicalment les paraules, fa que l’home reaccioni de maneres diverses.
En èpoques passades, només la noblesa tenia accés a les melodies , però les classes populars també tocaven instruments i servien de base per als músics professionals que actuaven a les corts europees. “La música que veritablement ha perdurat, és la que cantaven les famílies i es passava de pares a fills.
Savall va fer esment de la durada en el temps, en els segles, de músiques com la sephardi, que es podia tocar a Istanbul i que traspassant fronteres a través de la veu, servia de bàlsam per al patiment de l’ésser humà. “Quan sentim el cant dels Ocells o el Testament de l’Amèlia són obres d’art en forma i contingut i aporten tanta o més emoció com una simfonia de Malher amb mil instruments”
El concertista, recordant a d’Elias Canetti i la seva obra “La provincia de l’home” editada a l’any 1942: “La música és la veritable història vivent de la humanitat”, “per això obres com “El Cant de la Síbila”, el mateix cant gregorià, etc. conserven avui en dia la seva força i poder expressiu”. Aquest fet s’havia oblidat fins a principis del segle XIX, quan Fèlix Mendelssohn va recuperar la Passió segons San Mateo de J.S.Bach.
Una circumstància aquesta molt semblant al descobriment per part dels homes i les dones del segle XV, de la importància de la cultura grega i romana. Pintors, poetes, arquitectes, escultors, etc. varen inspirar-se en aquesta fase de l’home i varen donar vida al Renaixement. “Però, si en les disciplines esmentades va succeir aquest fet, no va ser així en la música, perquè no hi havia referències de la mateixa. Tan sols, la teoria de la música com a base de la creació de l’ésser humà”, va dir Savall, per la qual cosa, a partir del 1450, es va anar avançant en els conceptes de composició, tempo, harmonia i colors musicals, fins arribar a mitjans del segle XIX.
El violagambista també va fer referència a A. Huxley, gran melòman qui en una de les seves obres va dir respecta a la música “És increible l’amnèsia de la societat europea amb el seu patrimoni cultural”, i va defendre també un major recolzament de les institucions oficials en la recerca i investigació musicals, queixant-se del poc suport actual.
Finalment, Savall va explicar al centenar de persones presents les característiques principals de La viola baixa que va aparèixer amb sis cordes i al segle XVII se li va afegir una setena. El seu fons és pla i té més potencia i menys ressonància.. Lo més fonamental són les seves divisions, a través de les cordes. Permet una posició relaxada de l’arc, alhora que les cordes es poden tocar individualment o en grups, per la qual cosa, té una dinàmica que la fa molt propera a la veu humana. Era un instrument molt apreciat per l’emoció que podia expressar. En la Passió segons San Mateo de Bach, la viola de gamba expressa la veu de Jesucrist en la seva mort. Precisament, aquesta qualitat va ser també causa de la seva pèrdua de vàlua, degut a l’ampliació d’instruments dins les orquestres.
“Les coses suaus són més essencials. Quan es parla de sentiments, sempre es parla baix”.
No comments:
Post a Comment