COMENÇA LA XV SETMANA DE MÚSICA ANTIGA

Sota el títol “Mozart, un autoretrat musical”, va tenir lloc el passat dijous, 23 de novembre, el primer dels actes programat dins la XV Setmana de Música Antiga; una conferència a càrrec de Pere Albert Balcells, músic escriptor i traductor, que ha treballat dins el Centre d’Estudis Musicals de Barcelona i a l’Escolania de Montserrat.

Conxita Vera, en nom d’Unda Maris, Te de Tertúlia i el PMC organitzadors de la Setmana, va presentar al conferenciant, que també és l’autor del llibre “Autoretrat de Mozart a través de la seva correspondència”, en la lectura del qual va basar quasi en exclusiva la seva ensopida xerrada, de més d’una hora de durada.

Davant una audiència d’una vintena de persones, va fer una dissertació molt aproximada de com el compositor de Salzburg sentia fluir la música dins seu: “a Mozart li sortia la música pels poros de la pell”, va comentar Balcells, qui tot seguit va exposar als presents quines eren les concepcions musicals del compositor austríac, fet que podia semblar difícil, però a través de la seva correspondència, va ser possible seleccionar idees musicals. Dues van ser les àrees que va tractar: el procés creatiu i el seu concepte de l’art musical i de la seva estètica.

Respecte al primer punt, Balcells va informar als presents de com a mitjançant una carta no original, sinó copia, publicada per un musicòleg al 1815, un amic li va preguntar a Mozart com componia les seves peces. El músic li va contestar que ni ell mateix s’ho podia explicar, però el cas era que “anant de passeig o viatjant en cotxe, em venen idees i guardo al cap les que m’ agraden per agafar-les i utilitzar-les com a bocins per fer-ne un guisat”, fet que li escalfava l’ànima, va llegir Balcells.

Mentre componia, Mozart tenia la facultat d’allunyar-se de l’entorn i concentrar-se exclusivament en la seva música.

“Què és el que fa que les seves obres tinguin el segell Mozartià?”, va preguntar-se Balcells tot donant com a explicació la gran capacitat del músic de llegir a vista. De tots es sabut que era un nen prodigi, ben capaç d’interpretar peces que no havia vist mai, expressant les notes en el moment pertinent.

Un exemple va ser quan tenia catorze anys i va viatjar a Roma durant una Setmana Santa. A la capella Sixtina del Vaticà es cantaven, segons el dia i celebració peces concretes, de les quals, el Papa tenia expressament prohibida la seva difusió sota pena d’excomunió. Mozart va assistir el dimecres sant a l’audició del miserere, retenint en la seva memòria i escrivint posteriorment la peça. L’endemà, va voler tornar-la a escoltar, però era una altra peça. “L’atreviment” de Mozart va arribat a oïdes del Papa, que no tan sols es va enfadar, sinó que li va reconèixer el mèrit.

“Mozart no era una persona ordenada. Preferia tornar a escriure una peça abans de buscar-la, fins a tal punt que els manuscrits, bo i ésser originals, semblaven la primera copia”, va comentar Balcells, qui va afegir característiques de l’exultant desenvolupament creatiu del músic, qui mentre escrivia una fuga, ja imaginava el preludi.

Balcells va continuar llegint frases de la amplia i extensa correspondència de Mozart tant amb amics in familiar, com fins i tot amb el seu llibretista, durant al composició d’Idomeneo. “En una opera, la poesia ha de ser decididament la filla de la música, i aquesta no ha d’ofendre sinó agradar a l’oïda i no trair el principi de la bellesa”, va manifestar Mozart al seu llibretista.

Per al músic, el principi bàsic de l’estètica musical, es mantenia dins un discurs d’ordre, brevetat i naturalitat, al que també calia afegir el de la simplicitat.

Seguidament, Balcells va passar a comentar, basant-se en el seu llibre, el concepte de Mozart sobre la cobertura de la veu que té que vibrar per si mateixa per a ser l’expressió l’art vocal. Un bon exemple, l’ària de la Reina de la Nit de la Flauta Màgica.

Finalment, Balcells va acabar la conferència tot fent esment a la relació de Mozart amb els gèneres operístics: Opera seria, bufa i l’ hereva de la tragèdia greco-romana. En la primera, s’utilitzaven les al·legories, en la segona, es tractaven els personatges de l’època de forma satírica. i la tercera es basava en les llegendes i la màgia.

Va posar com a exemple Don Giovanni, que té un principi d’ opera bufa, però amb passatges de seriosa. “Mozart demanava sortir en les seves operes i era exigent amb al concepció de l’estètica musical”