Com diu el bon amic Ramon Reixach, el MTV (el Mataró de Tota la Vida) té un dia de trobada: 27 de juliol, Ofici de les Santes, i tot i que aquest any hi ha hagut menys gent tant dins com fora la basílica (la calor pot ser un motiu però d’uns anys ençà, la afluència va sent menor), la devoció convertida en obligació va fer que mataronins d’una mitjana d’edat d’entre cinquanta cinc- seixanta anys anéssim convençuts al que realment és l’acte principal de la nostra Festa Major, desvirtuat al llarg d’aquests darrers vint anys per la potenciació d’un culte a la celebració d’unes Santes nocturnes, amb acabament de concerts i espectacles de matinada, que afavoreix que el jovent no participi en les activitats de dia, concedint a la llum solar les hores que la son reclama.
Segons comentaris mentre s’esperava el començament de la missa, on com cada any, el volum de la veu dels assistents en prou feines deixa sentir les peces d’orgue, aquest cop de la mà de Roger Estrany, discussions a nivell polític varen impedir que una personalitat de renom de la política catalana, acompanyés a les autoritats locals. No obstant, el vice-president del parlament català Ramon Camp i el del Consell Comarcal del Maresme i alcalde de Vilassar de Mar, Pere Almera varen ser els convidats d’aquest any.
Pel que fa a les autoritats eclesiàstiques, el vicari episcopal de la demarcació de Mataró i la Cisa, Mn. Josep Segimon García, i el vicari general de la diòcesis de Sant Feliu han estat els oficiants de la Missa d’enguany.
Per l’església mataronina, aquest és el seu exclusiu i gran dia de celebració, i de retrobament de la cúria local i comarcal. A manca del cerimonial, que rigorosament enviava la corresponent invitació, qualsevol capellà s’afegeix, i els moments previs a la celebració tenen la familiaritat de les persones que fa temps que no es veuen.
Qualsevol celebració eucarística requereix coneixements explícits de la litúrgia, i aquesta ha d’estar corroborada per un ordre en tot l’esdeveniment. El “cerimonial del desordre”, pel que fa a l’entrada d’autoritats, és ja tradicional en la missa mataronina, entrant en grups, això si, tots ben vestits, però sense marcar el protocol.
L’església, naturalment, té més de dos mil anys, i com marca el dogma segueix la litúrgia. Tots els capellans, acòlits, diaques i escolans, entren tots junts, i en fila i situant-se cada ú al seu lloc, no exempt d’algun despistat, escoltant posteriorment la interpretació de la partitura de Mn. Blanch, o millor dit, aprofitant l’estona per estar cada ú amb els seus propis pensaments, inclòs trencar el son per uns instants.
El sermó vicari episcopal, Mn. J. Segimon García, va ser molt clar i entenedor, passant sense crítiques però amb coneixements, per tots els temes de l’actualitat tant catalana com nacional o internacional acabant pel significat del martiri de les Santes Juliana i Semproniana
Mossèn Barat, rector de Santa Maria, va recordar als presents que al 2008 es celebrarà el mil·lenari de la basílica i que falten diners per a la seva restauració i conservació, manifestant el seu temor que en les celebracions de l’esdeveniment, no estaran acomplerts els objectius. “Es varen repartir 1200 fulls sol·licitant aportacions econòmiques per a la restauració. Només en vàrem rebre 17. Els feligresos no aporten”
Va valorar altament el treball altruista de moltes de les persones que col·laboren amb Santa Maria, Mn. Barat, però també ha fet esment que: “Calen 800 milions de pessetes. La Generalitat s’ha compromès a aportar-ne la meitat. En manquen, doncs, 400 milions” han estat les paraules claus del final de l’Ofici, no deixant de fer referència a la darrera reparació important: el sostre de la basílica, que va costar cap a 6.000,00 €
En referència a l’entorn musical, amb un cor més entusiàstic que professional, (i és té en compte l’acústica de l’altar del Roser, però la dissonància en les seves veus era clara in contundent), i sota la direcció de Josep Canals, que aquest any es retira, l’ofici de Mossèn Blanch va ser dirigit amb una certa lentitud, que fins i tot va provocar que en els moviments finals del Credo “Et Expecto” i “Et Vitam”, més d’un dels assistents ja fes la discutida. Això, també fa Festa Major!
Val a dir, però que la calor es va deixar notar més que mai aquest any, i la coordinació entre la litúrgia i el repòs de músics i cantaires, va patir certa desorientació, desprès de la lectura de l’Evangeli i abans del Sanctus.
Si l’any passat Lluís Carné va aprofundir en la partitura, original, rescatant moviments i compassos que el llarg dels temps van quedar en l’oblit, i donant una direcció tècnicament acurada, i el musicòleg Francesc Cortés té tendència a una velocitat “de vertigen”, el mestre Canals, li agrada recrear-se en l’esdeveniment, provocant l’excessiva dilació de la que ja em fet esment. Val a dir, però, que músics i solistes, bons professionals, han sabut donar harmonia i frasseig a l’Ofici mataroní, especialment Josep M. Ruiz, de veu expressiva, potent i nítida que com sempre, va saber donar la grandesa que l’esdeveniment requereix.
També cal fer esment dels cants del públic, seguint la liturgia, i de la seva directora, Maria del Valle, qui amb una veu excessivament aguda, i de timbre estrident, li sobre afany de protagonisme i li manca discreció.
Però aquestes particularitats també formen part de Mataró i la seva Festa Major, de poble. Els representants d’aquella crida “Les Santes, fem-ne Festa Major”, s’han envellit i “apoltronat”, impedint l’entrada de nova gent i noves idees. El maig del 68 és tan vell com les relíquies de les nostres Santes Patrones.
Segons comentaris mentre s’esperava el començament de la missa, on com cada any, el volum de la veu dels assistents en prou feines deixa sentir les peces d’orgue, aquest cop de la mà de Roger Estrany, discussions a nivell polític varen impedir que una personalitat de renom de la política catalana, acompanyés a les autoritats locals. No obstant, el vice-president del parlament català Ramon Camp i el del Consell Comarcal del Maresme i alcalde de Vilassar de Mar, Pere Almera varen ser els convidats d’aquest any.
Pel que fa a les autoritats eclesiàstiques, el vicari episcopal de la demarcació de Mataró i la Cisa, Mn. Josep Segimon García, i el vicari general de la diòcesis de Sant Feliu han estat els oficiants de la Missa d’enguany.
Per l’església mataronina, aquest és el seu exclusiu i gran dia de celebració, i de retrobament de la cúria local i comarcal. A manca del cerimonial, que rigorosament enviava la corresponent invitació, qualsevol capellà s’afegeix, i els moments previs a la celebració tenen la familiaritat de les persones que fa temps que no es veuen.
Qualsevol celebració eucarística requereix coneixements explícits de la litúrgia, i aquesta ha d’estar corroborada per un ordre en tot l’esdeveniment. El “cerimonial del desordre”, pel que fa a l’entrada d’autoritats, és ja tradicional en la missa mataronina, entrant en grups, això si, tots ben vestits, però sense marcar el protocol.
L’església, naturalment, té més de dos mil anys, i com marca el dogma segueix la litúrgia. Tots els capellans, acòlits, diaques i escolans, entren tots junts, i en fila i situant-se cada ú al seu lloc, no exempt d’algun despistat, escoltant posteriorment la interpretació de la partitura de Mn. Blanch, o millor dit, aprofitant l’estona per estar cada ú amb els seus propis pensaments, inclòs trencar el son per uns instants.
El sermó vicari episcopal, Mn. J. Segimon García, va ser molt clar i entenedor, passant sense crítiques però amb coneixements, per tots els temes de l’actualitat tant catalana com nacional o internacional acabant pel significat del martiri de les Santes Juliana i Semproniana
Mossèn Barat, rector de Santa Maria, va recordar als presents que al 2008 es celebrarà el mil·lenari de la basílica i que falten diners per a la seva restauració i conservació, manifestant el seu temor que en les celebracions de l’esdeveniment, no estaran acomplerts els objectius. “Es varen repartir 1200 fulls sol·licitant aportacions econòmiques per a la restauració. Només en vàrem rebre 17. Els feligresos no aporten”
Va valorar altament el treball altruista de moltes de les persones que col·laboren amb Santa Maria, Mn. Barat, però també ha fet esment que: “Calen 800 milions de pessetes. La Generalitat s’ha compromès a aportar-ne la meitat. En manquen, doncs, 400 milions” han estat les paraules claus del final de l’Ofici, no deixant de fer referència a la darrera reparació important: el sostre de la basílica, que va costar cap a 6.000,00 €
En referència a l’entorn musical, amb un cor més entusiàstic que professional, (i és té en compte l’acústica de l’altar del Roser, però la dissonància en les seves veus era clara in contundent), i sota la direcció de Josep Canals, que aquest any es retira, l’ofici de Mossèn Blanch va ser dirigit amb una certa lentitud, que fins i tot va provocar que en els moviments finals del Credo “Et Expecto” i “Et Vitam”, més d’un dels assistents ja fes la discutida. Això, també fa Festa Major!
Val a dir, però que la calor es va deixar notar més que mai aquest any, i la coordinació entre la litúrgia i el repòs de músics i cantaires, va patir certa desorientació, desprès de la lectura de l’Evangeli i abans del Sanctus.
Si l’any passat Lluís Carné va aprofundir en la partitura, original, rescatant moviments i compassos que el llarg dels temps van quedar en l’oblit, i donant una direcció tècnicament acurada, i el musicòleg Francesc Cortés té tendència a una velocitat “de vertigen”, el mestre Canals, li agrada recrear-se en l’esdeveniment, provocant l’excessiva dilació de la que ja em fet esment. Val a dir, però, que músics i solistes, bons professionals, han sabut donar harmonia i frasseig a l’Ofici mataroní, especialment Josep M. Ruiz, de veu expressiva, potent i nítida que com sempre, va saber donar la grandesa que l’esdeveniment requereix.
També cal fer esment dels cants del públic, seguint la liturgia, i de la seva directora, Maria del Valle, qui amb una veu excessivament aguda, i de timbre estrident, li sobre afany de protagonisme i li manca discreció.
Però aquestes particularitats també formen part de Mataró i la seva Festa Major, de poble. Els representants d’aquella crida “Les Santes, fem-ne Festa Major”, s’han envellit i “apoltronat”, impedint l’entrada de nova gent i noves idees. El maig del 68 és tan vell com les relíquies de les nostres Santes Patrones.
No comments:
Post a Comment