Dins la programació del IV cicle de concerts al Foment Mataroní, no podia faltar Wolfang Amadeus a la primavera, i el passat 9 de juny amb bona entrada de públic, amb presència d'autoritats eclasiàstiques i amb absència de les civils, es va poder gaudir d'una digna “soirée mozartiana”.
En les paraules d’introducció de Joan Vives, musicòleg i col·laborador habitual de Catalunya Música, el programa del concert estava compost per peces antològiques: El Regina Coeli K. 216, el Divertiment en Si bemoll Major K. 137, la Serenata Nocturna K.525 i com a colofó la Missa de la Coronació K.317., interpretats per l’orquestra de cambra “Terrassa-48”, dirigida per Quim Termens, les corals Mareny i Xalesta amb direcció de Joaquim Miranda i les veus de Isabel Juaneda (soprano), Marisa Roca (mezzosoprano), J.L. Moreno (tenor) i Xavier Comorera (baix).
Vives va fer referència a l’època de Salzburg, regne independent al segle XVIII governat per prínceps – arquebisbes, essent Sigismund Christoph, comte de Scharattenbach i Hieronymus Colloredo, amb qui no va tenir una relació massa fluida, els mandataris contemporanis de Mozart que, quan no viatjava, destinava el seu temps a la composició. Amb el govern de Colloredo, s’inicia una època de decadència de Salzburg; les obres tenien que ser de petit format, No calia protagonisme, va dir Vives en referència a Colloredo, quan hi ha cròniques d’ espectaculars cerimònies en l’època de Scharattenbach – El nihilisme en l’escenari del Foment i el vestuari del cor i membres de l’orquestra, tampoc s’haguessin avingut amb el tarannà de Scharattenbach -
En les paraules d’introducció de Joan Vives, musicòleg i col·laborador habitual de Catalunya Música, el programa del concert estava compost per peces antològiques: El Regina Coeli K. 216, el Divertiment en Si bemoll Major K. 137, la Serenata Nocturna K.525 i com a colofó la Missa de la Coronació K.317., interpretats per l’orquestra de cambra “Terrassa-48”, dirigida per Quim Termens, les corals Mareny i Xalesta amb direcció de Joaquim Miranda i les veus de Isabel Juaneda (soprano), Marisa Roca (mezzosoprano), J.L. Moreno (tenor) i Xavier Comorera (baix).
Vives va fer referència a l’època de Salzburg, regne independent al segle XVIII governat per prínceps – arquebisbes, essent Sigismund Christoph, comte de Scharattenbach i Hieronymus Colloredo, amb qui no va tenir una relació massa fluida, els mandataris contemporanis de Mozart que, quan no viatjava, destinava el seu temps a la composició. Amb el govern de Colloredo, s’inicia una època de decadència de Salzburg; les obres tenien que ser de petit format, No calia protagonisme, va dir Vives en referència a Colloredo, quan hi ha cròniques d’ espectaculars cerimònies en l’època de Scharattenbach – El nihilisme en l’escenari del Foment i el vestuari del cor i membres de l’orquestra, tampoc s’haguessin avingut amb el tarannà de Scharattenbach -
Val a dir que les obres s'interpretaven en dies concrets, i cal recordar que cada estació de l’any té una advocació a la Mare de Deu, essent el Regina Coeli la corresponent a la Pasqua de Pentacosta fins al Corpus Christi,
Fent esment de la diferència entre els Divertiments i les Serenates, Vives va destacar que els primers, amb un format de música funcional, no exempta de profunditat, eren destinats a festes matinals sota cobert, on als coetanis de Mozart conversaven tranquil·lament, mentre que les segones, més agradables i lleugeres, eren de caire nocturn s’interpretaven en festes a la fresca. No obstant les característiques, Mozart era molt curós. “La Serenata nocturna la va composar al final de la seva vida, juntament amb la Broma Musical, ambdues escrites en circumstàncies desconegudes, van ser les paraules finals de la intervenció de Vives, donant pas al concert.
El Regina Coeli va permetre a l’audiència apreciar tant la capacitat com la potència de la massa coral, que en bona part ofegava a l’orquestra. No obstant la magnificència de la peça, i per tant, de Mozart, va quedar ben demostrada, sense deixar de destacar les interpretacions dels solistes, on ja es va intuir, més que apreciar, unes tessitures clares.
Durant uns minuts, el ritme del concert va quedar trencat pel canvi de peça: de vocal, amb la marxa del cor, a instrumental, passant a ser interpretats el Divertiment i la Serenata, on el jove director, Quim Termens, també exercia les funcions de primer violí
Fent esment de la diferència entre els Divertiments i les Serenates, Vives va destacar que els primers, amb un format de música funcional, no exempta de profunditat, eren destinats a festes matinals sota cobert, on als coetanis de Mozart conversaven tranquil·lament, mentre que les segones, més agradables i lleugeres, eren de caire nocturn s’interpretaven en festes a la fresca. No obstant les característiques, Mozart era molt curós. “La Serenata nocturna la va composar al final de la seva vida, juntament amb la Broma Musical, ambdues escrites en circumstàncies desconegudes, van ser les paraules finals de la intervenció de Vives, donant pas al concert.
El Regina Coeli va permetre a l’audiència apreciar tant la capacitat com la potència de la massa coral, que en bona part ofegava a l’orquestra. No obstant la magnificència de la peça, i per tant, de Mozart, va quedar ben demostrada, sense deixar de destacar les interpretacions dels solistes, on ja es va intuir, més que apreciar, unes tessitures clares.
Durant uns minuts, el ritme del concert va quedar trencat pel canvi de peça: de vocal, amb la marxa del cor, a instrumental, passant a ser interpretats el Divertiment i la Serenata, on el jove director, Quim Termens, també exercia les funcions de primer violí
La joventut dels membres de l’orquestra és sempre un fet a tenir en compte, sense menysprear en absolut el temps d’assaig, d’estudi, i el sentit del “tempo” del seu director. En l’Andante del Divertiment es va notar una excessiva lentitud, i foren més acurats, l’Allegro di molto i l’Allegro assai, apreciant l’espectador la “màgia mozartiana” de la que va fer esment Vives. L’arxipopular Serenata Nocturna era un handicap de cara públic que, per descomptat, amb els seus aplaudiments, sempre sap donar el seu suport. Una execució un tant accelerada en l’Allegro, un tant desdibuixada la tonalitat menor de la Romanza, resultant més proporcionats en lirisme i brillantor el Minuet i el Rondó.
La segona part del programa la va constituir integrament la Missa de la Coronació, força ben detallada en el programa de mà, tant a nivell tècnic i de composició, com d'aportacions històriques la qual cosa sempre és d’agrair com el fet que hi hagi una presentació verbal al concert.
Datada l’any 1779, es creia que aquesta obra litúrgica va ser composta per a la coronació de la Verge que encara es venera a Maria Plain, santuari prop de Salzburg. Posteriorment, es va pensar que podia destinar-se als serveis de Pasqua de la catedral d’aquesta població. Si més no, però, els anys 1790 i 1792, la peça va ser executada en les coronacions de Leopold II i de Francesc I d’Àustria.
Entusiàsticament dirigida per Miranda, no exempt de certs tons acompassats, la Missa va constituir tota una demostració de la grandiositat i esperit elevat del compositor, reflectit en una interpretació on orquestra i cor varen estar més anivellats a nivell d’audició.
La magnificència del Kyrie amb un solo de Juaneda de gran claredat va donar pas a un Glòria on el sentiment religiós queda perfectament palès amb el “vibrato” del cor. El Credo, que juntament amb l’Agnus Dei són peces de gran bellesa, és l’exponent màxim de la força i del missatge de la Fe, i va ser musicalment resolt amb sentiment interpretatiu, donant pas a un Sancturs i un Benedictus, de ritme ben marcat i que va ser completat per lluminós Hossanna. Finalment l’Agnus Dei, que també va constituir el bis de la “soirée” on la soprano Juaneda de veu ben timbrada i nítida va fer una harmoniosa interpretació, ben secundada per la resta de solistes que en tot moment també varen fer gala de qualitat i nivell interpretatiu.
No comments:
Post a Comment