Amb quasi un mes de diferència, els mataronins aficionats a la música de cambra, i els addictes als concerts del Foment Mataroní, hem pogut gaudir de dues interpretacions de Cristina Alís, fet que ens ha permès comprovar la versatilitat i la gran capacitat d’adaptació de la intèrpret; la del passat 29 d’abril, acompanyat al tenor Flavio Leite, i la segona el dissabte 27 de maig, com a concertista en solitari, amb un programa ben divers i atractiu: Xostakòvitx, Prokoviev, Mozart, Satie, Rachmaninov i Granados, fet que sempre és d’agrair per l’entès i el bon aficionat.
El domini i coneixement de Xostakòvitx i Prokoviev, amb Preludi i Fuga en Mi major i la Sonata nº 5 en Do major, op 135 respectivament, va quedar ben demostrat, en resoldre a plena satisfacció el Preludi, peça complexa amb predomini d’aguts, i en una interpretació de la Sonata, on l’auditori present, una trentena de persones, va poder admirar i aplaudir desprès amb entusiasme, una actuació enèrgica, plena de vibrato, amb marcats matisos de color musical i on Alís va saber extraure de l’instrument, malgrat certes mancances, tot el seu potencial, apreciant els timbres orquestrals de la peça.
L’homenatge a l’any Mozart per part d’Alís, el va constituir la a Fantasia en Re menor, que va permetre al públic apreciar el canvi d’estil, evidentment per una concepció diferent de l’època, amb una visió suau i tranquil·la, trencant dolçament amb la forma anterior, no exempta de dificultat per la concertista, i per tant, amb una resolució que no per més imperfecte, no deixa de ser treballada, fet que en el col·loqui posterior va reconèixer, al interpretar amb partitura la peça, cosa que amb Xostakòvitx i Prokoviev va fer de memòria.
Els “Embryons desséchés” i la 1ere i 3me. Gymnopédie d’ Erik Satie van constituir la part impressionista del concert, amb els textos surrealistes dels Embrions, marcats en la partitura i en el programa, però que musicalment es resolen amb gràcia, alegria i curiositat, defugint dels trets de la música contemporània. En el cas de Les Gymnopèdies, però, s’haguera agraït una mica menys de lentitud, tenint en compte que són danses espartanes, i per tant, requereixen una visió més dinàmica, que permeti a l’espectador apreciar el moviment dels cossos dels espartans. No obstant, la primera Gymnopédie no va deixar fred a l’auditori i la imaginació va volar a gust.
L’Etude –tableau op.33 de Rachmaninov i l’Alegro en concert de Granados, varen posar punt i final al programa oficial, tornat als trets més vitalistes, passionals, lírics de la música de finals del XIX i principis del XX, plens de fantasia i dificultat, especialment en Rachmaninov, que Cristina Alís va interpretar seriosa i profundament, amb expertesa i soltesa, que l’audiència va agrair amb forts aplaudiments.
Dos bisos, de Chopin i el conegut “Gegant del Pi”, varen donar per acabat el concert, que nom l’acte amb el col·loqui posterior, on per part del públic es va posar de manifest l’admiració pel fet de tocar de memòria, i la força emprada en la interpretació de les primeres peces envers la “fragilitat” d’Alís, amant indiscutible de la música cambrística, qui de forma àgil i amena va respondre a totes les qüestions plantejades.
El domini i coneixement de Xostakòvitx i Prokoviev, amb Preludi i Fuga en Mi major i la Sonata nº 5 en Do major, op 135 respectivament, va quedar ben demostrat, en resoldre a plena satisfacció el Preludi, peça complexa amb predomini d’aguts, i en una interpretació de la Sonata, on l’auditori present, una trentena de persones, va poder admirar i aplaudir desprès amb entusiasme, una actuació enèrgica, plena de vibrato, amb marcats matisos de color musical i on Alís va saber extraure de l’instrument, malgrat certes mancances, tot el seu potencial, apreciant els timbres orquestrals de la peça.
L’homenatge a l’any Mozart per part d’Alís, el va constituir la a Fantasia en Re menor, que va permetre al públic apreciar el canvi d’estil, evidentment per una concepció diferent de l’època, amb una visió suau i tranquil·la, trencant dolçament amb la forma anterior, no exempta de dificultat per la concertista, i per tant, amb una resolució que no per més imperfecte, no deixa de ser treballada, fet que en el col·loqui posterior va reconèixer, al interpretar amb partitura la peça, cosa que amb Xostakòvitx i Prokoviev va fer de memòria.
Els “Embryons desséchés” i la 1ere i 3me. Gymnopédie d’ Erik Satie van constituir la part impressionista del concert, amb els textos surrealistes dels Embrions, marcats en la partitura i en el programa, però que musicalment es resolen amb gràcia, alegria i curiositat, defugint dels trets de la música contemporània. En el cas de Les Gymnopèdies, però, s’haguera agraït una mica menys de lentitud, tenint en compte que són danses espartanes, i per tant, requereixen una visió més dinàmica, que permeti a l’espectador apreciar el moviment dels cossos dels espartans. No obstant, la primera Gymnopédie no va deixar fred a l’auditori i la imaginació va volar a gust.
L’Etude –tableau op.33 de Rachmaninov i l’Alegro en concert de Granados, varen posar punt i final al programa oficial, tornat als trets més vitalistes, passionals, lírics de la música de finals del XIX i principis del XX, plens de fantasia i dificultat, especialment en Rachmaninov, que Cristina Alís va interpretar seriosa i profundament, amb expertesa i soltesa, que l’audiència va agrair amb forts aplaudiments.
Dos bisos, de Chopin i el conegut “Gegant del Pi”, varen donar per acabat el concert, que nom l’acte amb el col·loqui posterior, on per part del públic es va posar de manifest l’admiració pel fet de tocar de memòria, i la força emprada en la interpretació de les primeres peces envers la “fragilitat” d’Alís, amant indiscutible de la música cambrística, qui de forma àgil i amena va respondre a totes les qüestions plantejades.
No comments:
Post a Comment